L'últim vals

   Hem tingut en el País Valencià o Comunitat Valenciana, com vostès estimen anomenar-ho, uns “concerts” o unes demostracions de política quasi similars a una època nom del qual no vull recordar-me'n. Hem tingut uns músics (polítics) tremendament bons en allò que anomenem política corrupta, o millor dit: ens han donat una lliçó de como fer del bon govern un apocalipsis de la política i de la democràcia.

   Hi ha una alcaldessa de la "Ciudad de los Grandes Eventos" que no vol deixar la batuta i segueix ancorada en l'escenari mentre tots els seus seguidors li aplaudeixen (ara menys), dirigint l'orquestra que toca per al vals que porta més de vint anys de gira. I ara tenim a un director (Alberto Fabra) que dirigirà l'últim vals del Partit Popular de València. Entrades esgotades.

Una democràcia a cegues

   Les persones que han lluitat i estan lluitant per a que les persones que hi ha en les 2.500 fosses comú sense obrir han aconseguit un fet sense precedents. L'ONU ha escoltat a les víctimes del franquisme després que el règim desapareguera fa trenta vuit anys. A més a més el comité de l'ONU “denuncia que el govern incompleix l'obligació d'investigar el destí de més de 130.000 desaparicions forçades que encara avui segueixen sense aclarir-se en Espanya”.

   Tan democràtics que s'han cregut, i es creuen, els polítics d'aquest país que no son capaços de llevar-se la bena que els cobreix els ulls per veure la realitat, per veure la història, la veritat i la justícia. No entenc com encara la justícia no ha fet res, o quasi res, per explicar la Veritat d'una època, d'una història que a d'alguns els pesa com una gran roca a l'esquena, els va corbant i cada vegada més miren a terra i no son capaços de veure el firmament, que és la culminació del sofriment de les persones que esperen veure els ossos dels seus familiars i soterrar-los dignament.

  La Transició a la Democràcia no para, flueix al llarg dels temps, i que malauradament alguns s'estan encarregant de que aquesta democràcia es desestabilitzi, no siga una democràcia més democràtica, i que resulta ser una democràcia a cegues: com ningú vol.

La radio-televisió d'uns pocs

   S'escolten veus que la RTVV era i és de tots els valencians. Segur? Jo crec que no. Volen les notícies, les reaccions, les opinions d'una societat valenciana que s'ha mantingut callada fins al 2012, quan, coincidint amb els retalls, l'opinió va esclatar amb la repressió policial enfront del Col·legi Públic Lluís Vives. Però pot ser aquesta reacció a temps faça canviar els curs de la política en el País Valencià. O no.

  Televisió valenciana, o qualsevol televisió regional, estava, està i estarà condemnada quan s'utilitze un mitjà de comunicació per a fer propaganda política d'un partit polític. Siga del color que siga. El partit que ara mateix governa, i que governa des de 1995, ha fet de la Radio Televisió Valenciana un niu d'oligarquisme, de jerarquia descontrolada. Vaja, que la Radio Televisió Valenciana, de democràtica res -al meu parèixer-. El caciquisme imposat en aquesta televisió pública ha significat que la manipulació, la censura i “buenisme” polític cap un partit en concret haja estat més present que mai. He de dir també que la sostenibilitat de la plantilla no ha estat precissament la més adequada, per culpa d'una mala gestió de l'empresa que controla la televisió i la radio. Però hem de dir també que aquesta mala gestió l'ha causat en gran mesura un partit que ha estat incapaç d'equilibrar l'economia en el sentit del que tots ja sabem: “grandes eventos”. Això ha provocat un pèssim estalvi i un gran deute que ara es veu reflectit com el govern de la Generalitat és incapaç de fer front al pagament dels treballadors que han de ser readmesos perquè la justícia ha considerat que l'ERO s'havia de soterrar. I així ha sigut amb la conseqüència de que Alberto Fabra ha donat un cop de puny de caire “cesarista”.

   Ara el que tenim és una oposició que sembla que s'aprofita d'aquesta situació quan anys que la societat valenciana hauria d'haver eixit al govern i declarar la Radio Televisió Valencia com eina del poble, no d'uns pocs, com ha estat. Però “nunca és tarde si la dicha es buena”, que diuen els castellans. Ja no tenim una televisió en valencià. El valencià, una vegada més queda liquidat per un govern que diu que “defensa els interessos dels valencians”. Mentida. No ha estat una radio-televisió de tots els valencians, ha estat solament d'uns pocs, d'una elit política que ha manipulat a gran escala. Tenim el que ens mereixem, que diuen alguns vianants. Aquest pot ser siga un pas cap un altre futur. O no. Encara que jo seguesc pensant que sempre ens quedarà Babalà.

Què celebrar?

  Hui hi ha gent que celebra aquest 12 d'octubre i hi ha gent que no celebra res. Jo no sé si celebrar algo o posar-me les mans al cap. Una part de la societat commemora aquest dia com el dia de "la Hispanidad", altres celebren el dia en que Colon va arribar al continent americà, altres denuncien que aquell dia va ser el començament d'un genocidi (no els falta raó), altres la supressió sobre els pobles indígenes en el continent americà i altres no celebren res, com ja he dit. En fi, hi ha que respectar les opinions de la gent.

   Hui també és la festa nacional en Espanya, tot el país està celebrant alguna cosa, menys els saragossans, que estan celebrant la Festivitat del Pilar, ballant jotes i demés. Jo em decante per no celebrar res, sinó per apuntar sobre una qüestió que ja ha estat plantejada per pensadors, historiadors, polítics, etc... En Espanya sempre estem discutint tantíssimes coses que per això molta gent no ens entén. Però jo voldria donar una opinió clara que espere que alguna gent entenga:

   Vam eixir d'una dictadura terrible de quasi quaranta anys, i quan els polítics i la societat va aconseguir conduir a l'estat espanyol cap a una democràcia i elaborar una constitució va ser tot un esdeveniment de lluitar contra l'opressió, la por, la ignorància. Una Constitució (la de 1978), malgrat els seus pros i els seus contres, dels que jo també qüestione, és una meta que tota democràcia ha de tindre. La democràcia en aquest país naix amb l'elaboració de la Constitució, per això l'esforç de la societat per eixir de l'obscuritat i veure la llum es mereix un reconeixement més ampli. Encara que fos una Constitució discutida però si la societat és sent democràtica, què més celebrar eixe dia, el dia 6 de desembre de 1978, com un èxit de la societat que viu en aquest país.

  Celebrar el “Dia de la Raza Espanyola”, el dia de la Hispanidad o el dia en que Colon arribà a Amèrica, això no és celebrar una democràcia. Tinc clar que açò no canviarà, però, en fi, que cadascú celebre el que vulga. Algun dia li donaran un reconeixement a la Democràcia ja que en aquest país els costa tant. 

 

Mireia Belmonte, els cabells de Sergio Ramos i el fitxatge de Gareth Bale

  

  Començant pel principi, m'agradaria expressar la falta de consciència i dignitat de la gent, d'alguna gent, millor dit. Arriba el final de l'estiu i han passat tantes coses que és impossible debatre-les totes, així que vaig a expressar la meva disconformitat en un tema que encara està en ebullició.

  En el mes d'agost s'han celebrat els Mundials de Natació de Barcelona, una gran fita, com sempre de superació i espectacle a la vegada. Al final aquests, Mireia Belmonte, una de les nadadores del combinat espanyol més apreciades va obtindre unes quantes medalles que l'han convertit en una de les millors nadadores de l'estat. Les nois del waterpolo no es queden enrere, dona gust veure un esport que pràcticament no té emissió en la televisió pública perquè altres esports, com el futbol, aparten a aquests esports minoritaris que es mereixen el mateix respecte que tots els altres.

  Després dels mundials de Barcelona, Mireia Belmonte, va viatjar a Berlín per a disputar els Copa del Món de Natació en piscina curta. Doncs bé, va batre el rècord del món en la modalitat de 800 metre lliure. Però en aquell moment hi havia una altra atenció, una altra atracció, els cabells de Sergio Ramos. “El que faltava”, diríem molts. Ramos va aparèixer un dia amb els cabells tintats d'un color groc platí. Volia semblar la musa, o el “muso”, del Reial Madrid, però d'ací que siga una musa com les muses gregues, li queda una eternitat, i cosa que mai ho serà. Mire Belmonte atacada per l'atenció i el boom del color dels cabells de Sergio R., va esclatar i va dir: “Importa más el pelo de Sergio Ramos que mi rècord del mundo”. I jo en aquell moment, en el moment de llegir aquelles declaracions em vaig alçar i la vaig aplaudir. Vaig exclamar també. I Sergio Ramos va tornar als seus cabells seu color original.

  De nou, després de les declaracions de Mireia Belmonte i Sergio Ramos, va vindre Gareth Bale i el fitxatge quasi impossible. Quasi cent milions d'euros per una persona, per un jugador de futbol. I tots els que miràvem les notícies ens vam preguntar: I què valem nosaltres? Més de cent milions o menys? No ho sé. Em pose les mans al cap quan en les notícies dels esports sols es parla d'aquest jugador, d'aquesta estrella. Tots els estius el Reial Madrid, ataca i contraataca, sense faltar al respecte. Sembla l'Imperi Contraataca de la Guerra de les Galàxies, perquè l'equip ha de ser sempre galàctic. Això no pot fallar mai. Quan hem intentat escoltar la imponent xifra de cent milions, pot ser ens em espantat, almenys jo. Darrere de tot el Imperi Galàctic està l'home de vestit, camisa i corbata, el Rei de l'Estiu, Florentino Pérez, faltaria menys.

Jo tinc un somni

  Tots algun vegada em vist a Martin Luther King en el National Mall de Washingto D.C. pronunciant aquelles famoses paraules: “I have a dream”. Va ser un dia com hui, un 28 d'agost de 1963. Milers de persones s'arropaven en el National Mall, muscle amb muscle, negres i blancs, tots junts, lluitant pel que feia temps que lluitaven, els drets civils.

  Però eixe somni s'ha complit? Quasi dirien alguns. Eixes quatre paraules quedaren, han quedat i quedaran gravades en la memòria universal de totes les persones com un missatge d'esperança i igualtat. Però ara tenim un altre somni, moltes persones tenen un altre somni. La crisis ha trencat un somni, ha trencat somnis. Molts somiaven en tenir una vida còmoda, en viure plàcidament la resta de les seves vides, però no. La crisis ha trencat eixe somni. I també una mica el somni de Martin Luther.

  La crisis ha portat diferències econòmiques, que per la meva part, té relació amb les diferències socials i d'ací sorgeix l'educació, clar. Sense educació no es pot complir cap somni. Ara les diferències tan socials com econòmiques són bastant grans per culpa de les retallades, i parle en clau nacional. S'ens han retallat beques, sanitat pública, educació pública, alguna cosa més? Sense drets no hi ha igualtat, solament diferències, i això és el que predicava Luther King. Si les diferències ens fan desiguals per què no lluitar contra aquells que no volen que tinguem tots els mateixos drets?

  National Mall n'és un clar exemple. Tots units podem canviar les coses. Tots tenim un somni, que els nostres drets no siguen violats, que tots siguem iguals davant la justícia. Tots tenim un somni. Tot és de tots.

La costa que ens han esborrat

  La destrucció de la costa es des de fa unes dècades més palpable en la sensibilitat de la gent, sobretot en aquelles persones que lluiten per la salvació d'espais naturals, la contaminació, la lluita contra els incendis, el canvi climàtic, l'extinció d'espècies animals. Però és especial llançar un missatge a aquelles persones que pensen que el boom de la construcció a portat a la destrucció de la costa.

  Els estudis donen a conèixer dades que posen els pels de punta, la pell de gallina, que et fan obrir els ulls com si hagueres vist un mort al teu davant. I és que la costa l'han esborrat. La costa ha mort. I més la costa valenciana, que és un desastre. La costa valenciana es bullici de gent estrangera, gràcies a les administracions locals i autonòmiques, i elles tenen la culpa de la mala gestió de la costa. No han tingut consciència de que estaven destruint patrimoni natural. Agafem-nos del cap. Pense en Marina d'Or, pense en Benidorm, i em desmaie. Però quin desgavell!. Exclame. No sols jo he d'exclamar, tots els que tenim consciència de que amb aquestes polítiques no es pot construir un futur.

  El taulell ha destruït la nostra costa i pareix que no ens hem donat compte. “El verd s'ha convertit en gris”, diu en un article de El País. Els estudis estan presents, em fie d'ells, no perquè estiga d'acord amb el que fan les plataformes ecologistes, que també, però són els nostres ulls que han de mirar el passat, el present i el futur, aquesta últim, en no massa esperança per a la costa valenciana. Volem una primera línia de platja on sols que es veja edificis als nostres peus? No.

  Es perden els horitzons. Estem perdent-los. L'horitzó que veia quan pujava a una muntanya i podia contemplar una línia infinita, ara m'impedeix veure-la blocs i blocs d'edificis en la costa. Però també està l'horitzó que jo veia quan estava a la platja, i contemplava les muntanyes del fons, però els blocs d'edificis m'impedeixen veure aquell horitzó. I és ens falten ulls per veure l'horitzó. Hi haurà nous horitzons que podrem contemplar sense que ningú ens impedeixi veure aquella línia que dibuixa paisatges?. Ens han esborrat els horitzons.

La meva llengua no es ven

   Em declare, i sempre ho estat, defensor de les llengües minoritàries, de la violació i discriminació d'aquelles llengües que no traspassen moltes fronteres, de les que sols parlen pocs milions d'habitants o inclús milers, o més encara, centenars, o inclús més, tres o quatre habitants d'aquest món. Al Planeta Terra hi ha una llarga llista de llengües que son parlades per poques persones, i és que dintre d'uns anys quan morin eixes persones, s'emportaran la seva llengua, eixa que ha estat parlada pels seus avantpassats, a la tomba.

   Jo parle valencià, que és la denominació que els que vivim al País Valencià (o Comunitat Valenciana, per a que no s'enfaden alguns) li diem al català, que són la mateixa llengua. Fins ací alguns estaran d'acord, i altres, no. Les notícies van que volen, que diuen alguns, i és per això que l'última sobre la discriminació de la llengua ha ocorregut al mateix festival de l'Arenal Sound, que està en Borriana, lloc on es parla castellonenc, és a dir valencià, i el que és el mateix dir, català.

  Em trobe indignat amb tantes notícies d'aquests tipus que han esguitat l'actualitat. No entenc la discriminació de certa gent, la ignorància, la prepotència, la falta de moral d'alguna gent. No som estranys. També son estranys la resta del món que no parla el castellà? Què parla l'anglès? Què parla el francès? Què parla l'alemany? Què parla el portuguès?, o aquell qui parla l'inuit? No. No son, ni som estranys. Els estranys son aquells qui no respecten una llengua històrica, en un lloc on jo puc fer ús d'eixa llengua, on sé que puc parlar-la i escriure-la perquè en eixe territori tenen eixa possibilitat i eixe dret, una llengua que pocs milions de persones parlen.

   No vull estar exagerant, però estem davant d'un genocidi lingüístic? Pot ser estic exagerant massa, però amb açò vull dir que s'està matant a la llengua en sí, a les llengües minoritàries. Tinc també família castellanoparlant i no hi ha cap problema, simplement amb el respecte tots ens entenem. Però quan algú no respecta una llengua, és que li sobra l'actitud típica “xulesca” i li falta més consciència de que si prohibeixes o discrimines una llengua, la gent que la parla també es mor, i no volem això. Volem llibertat d'expressió i per això dic que la meva llengua no es ven.

  

La desolació d'una esperança, la llibertat

   Hem estat testimonis d'unes imatges tràgiques en Turquia. Mentre alguna part de la població turca es concentrava en la plaça de Tarksim, centenars de policies atacaven amb tot tipus de material per ferir a la gent, que sols es podia protegir amb coctels moltov, escuts de ferralla, córrer o simplement aturar-se i alçar els braços demanant llibertat.

   Per a mi este és un altre gran exemple, com molts altres, de colp d'estat a la democràcia. El govern, que ofereix un oferta, segons ells, apta per a la ciutadania, aquesta rebutja l'oferta i proposa altres demandes que els govern és incapaç d'oferir titllant als manifestants, de bandolers i d'alterar la vida del país. Aquest és un discurs habitual, quan la gentada que abans era massa disseminada, ara son gent agregada, tots tenen una mateixa causa: demanar més llibertat, igualtat, etc... Si açò no existeix, la democràcia tampoc. Però la massa que havia estat reprimida de la plaça de Tarksim ha tornat a reunir-se, ara rebutjant la repressió de la policia i del govern, no van a negociar, es quedaran allí.

   Erdogan, el primer ministre turc, va advertir que les protestarien durarien 24 hores, i, a més oferia un referèndum per a que les protestes finalitzen i també una multa a les televisions que havien retransmès les protestes. Això és una fal·làcia, com es pot fer un referèndum per a que no hi hagen protestes, a canvi de què? Els manifestants no marxaran, volen més. Aquestes imatges de les carregues policials les tenim ven presents arreu de les capitals de l'Estat Espanyol, inclús el que eren unes protestes s'han convertir en guerra civil, com a Síria, perquè hi ha un poder que es resisteix a ser enderrocat, i és quan ocorre la desolació d'una esperança, la llibertat.

Mourinho: Un home feliç

   No pretenc ofendre als madridistes, que veient el panorama de que Mourinho ja no estiga en el Real Madrid no els importarà massa, tampoc pretenc un debat d'eixos absurds que fa el Marca, sinó esbossar una opinió personal sobre aquest entrenador de futbol, ja ex-entrenador del Real Madrid. M'agrada el futbol, des de sempre, estic jugant des dels set anys i no he pensat en deixar-me'l, com qualsevol esport, si l'estimes no et podràs despendre't mai d'ell.

   Però jo em pregunte, el senyor J. Mourinho estima el futbol? Més que estimar-lo, el desestima. M'explique. Mourinho ha arribat al seu nou equip el Chelsea, d'on no haguera volgut eixir mai, on desitjava haver-se fet un etern, com Sir Alex Ferguson, però el portuguès no és el l'escocès. Personalment la figura de J. Mourinho, podria ser perfectament persona non grata. La seva prepotència no l'he tolerat mai i crec que tampoc cap jugador de la lliga espanyola, inclús del seu mateix, ara, ex-equip. A Mourinho li van encarregar una missió: trencar amb l'hegemonia del Futbol Club Barcelona, o com va dir ell –He fet perjudicat al futbol espanyol per trencar amb el domini del Barça–. Quin gran error senyor Mourinho, o quin gran encert, dirien els madristes, i algú més. No crec en haja trencat una homogeneïtat del Barça, sinó al contrari, ha estat aquest equip i altres equips, qui ha en trencar l'homogeneïtat del Real Madrid com a millor club del segle XX.

   El que ha fet Mourinho no ha estat trencat un domini, Mourinho no és cap Superhome de Nietsche que s'ha fet a sí mateix per desprestigiar al futbol espanyol, sinó que això ha estat una missió que li han imposat, i ho ha aconseguit amb discussions internes i amb discussions externes. No és propi d'un entrenador de la “categoria” de Mourinho desprestigiar a jugadors, al seu propi club, a la seva pròpia directiva i a la seva afició i a jugadors i entrenadors d'altres equips. En fi, Mourinho ara és feliç en el Chelsea, on volia estar, però no serà mai feliç desestimant el futbol.

 

El jurament des de l'avió

   Sense dubte la història m'absorbeix i no puc deixar passar esdeveniments que marquen una època, d'un passat. Eren els anys seixanta, concretament l'any 1963, sense dubte va canviar la història. Aquell any 1963 en el panorama musical els Beach Boys trauen a la llum la cançó de Surfing USA i els The Beatles graven el seu primer disc Please please me, tot un èxit entre la gent més jove. Però la dècada dels anys seixanta havia començat amb un canvi esperançador, una nova societat s'anava a gestar en aquesta dècada, l'elecció del president demòcrata J. F. Kennedy sembrava al món, a la humanitat, segons el seus discurs, una esperança.

   Kennedy es presentava com alternativa contra la dècada conservadora i reglada dels anys cinquanta. Kennedy era un home jove, amb diners, i amb fama abans d'entrar a la Casa Blanca. Tenia fama de faldiller, tenia una esposa jove, era l'exemple a seguir, per l'estètica i per l'elegància. La imatge de Kennedy era un rostre que il·luminava el país, que podria fer gran coses, com acabar amb la segregació racial. Però en la política exterior, tots els presidents de la història dels Estats Units ha estat igual, expansionistes, colonialistes, intervencionistes, imperialistes i, com no, anticomunistes, tant demòcrates com republicans. Kennedy ho va deixar clar en seva política amb la Guerra Freda i per molt que enviara inspectors militars al Vietnam, la guerra contra el comunisme era imminent.

   Quan la figura de Kennedy estava brillant explendorosament i a falta d'un anys per a que es celebraren les eleccions de 1964 (que sense dubte hagueren fet de nou a Kennedy president), eixe dia 22 de novembre de 1963, des d'algun lloc d'aquella avinguda per on passava el seu cotxe, el van disparar deixant-lo mort als braços de la seva dona. S'apagava una llum, se n'anava un president que havia canviat la dècada dels seixanta. El seu assassinat va ser filmat en televisió, cosa que el va fer més dramàtic i aterrador. Darrere del seu cotxe, hi havia un altre amb el seu Vicepresident Lyndon B. Johnson, l'home que es veu jurar el seu càrrec per primera vegada en un avió, l'Air Force One. És una imatge per a recordar. La foto que va immortalitzar va captar a tots mirant l'escena del nou president nord-americà és dramàtica, desoladora. La dona del difunt Kennedy està quasi plorant, amb el mateix vestit que va agafar al seu marit mort. Tots estan tristos, Lyndon no serà Kennedy, però el seu jurament passarà a la història per ser el més trist de la història dels Estats Units. 

 

Els deu manaments de la crisi

Per a definir la paraula crisi no fa falta ser economista, fins a un xiquet de sis anys pot saber el que és. Deixant de banda les definicions reglades, per a mi, la crisi ve acompanyada des substantius que donen por, és a dir, la crisi és catàstrofe, pobresa, fam, retrocés, violència, corrupció, culpables, i un llarg etcètera. Però en la crisi el que no falla és la religió, d'açò sonarà al lector, quan un canal de televisió donava a entendre que davant d'aquesta situació una alternativa es pregar, resar a Déu i que cop i volta açò desapareixeria, o tal vegada ho deien per mantenir-se al marge dels problemes i tancar els ulls agenollats davant d'un sant o verge amb la bíblia a la mà. Amb la crisi no es juga, crec jo.

La Bíblia, la religió, resar, pregar, això és una solució a la crisi? No pense que la gent siga tan partidària de perdre el temps amb certes pregàries, o sí. El cas és que els Deu Manaments de la Bíblia en la crisi s'han vist desbordats. Agafant la cançó de Juan Perro (Santiago Auserón), “Los Diez Mandamientos”, que segons la meva opinió és una cançó on critica, coincidència o no, el que vaig a explicar d'una forma més detallada. Aquest el retrat que faig de la societat que m'envolta, la meva societat. La societat de tots.

1.- “El primero hace falta más dinero”. Sí fa falta més diners per pagar el deute de l'estat, pagar als funcionaris, als preferentistes que els han furtat els seus diners, per a l'educació pública i la sanitat pública. 

2.- “El segundo “pero en que te lo has gastado?”. Podríem incloure en aquest manament el cas de la corruptela que ens envolta i per no noms que no falte: Rita, Camps, “El Bigotes”, Correa, Rodrigo Rato, Rafael Blasco, Cotino, i molts altres. En què s'han gastat els nostres diners tota aquesta gent? S'han preocupat en buidar-nos les butxaques. Quina mala favada que tenen alguns.

3.- “El tercero me lo gasto como quiero”. Tota aquesta gent que he nomenat, efectivament, s'ha gastat els diners com ha volgut i en el que ha volgut: “grandes eventos”, augment de sou, xarxa ferroviària deficient, carreteres per on passen cotxes fantasmes, construcció d'obres faraòniques on no viu ningú. 

4.- “El quarto que me tienes ya muy harto”. Podem entrar a explicar la gent que està cabrejada amb la situació econòmica i política que atravessa aquest país i que ningú posa solució al drama dels desnonaments, per exemple. Les vagues i les manifestacions han augment considerablement perquè veiem impotents que alguns polítics no s'apropen a la gent que està passant-ho realment i farts de les retallades, la gent comença a fer els famosos i polèmics “escraches”.

 

5.- “El quinto, harto estàs de vino”. El Rei, la monarquia, eixa institució que sempre ha viscut dels plaers, dels nostres plaers. El Rei és com Dionís, li agrada veure vi, rodejar-se de dones, organitzar caseries i bacanals gregues i romanes. Però el vi s'acaba, algun dia et tocarà beure aigua per a que veure amb claredat el que la societat demana.

6.- “El sexto, ¿Què te has creido tu que es esto?” Les cues de l'atur es fan cada volta més llargues. Tenim familiars i amics que patixen cada dia aquest insomni. Et pots alçar cada matí amb el teu currículum baix el braç. Entres a un bar i des de l'entrada el cap ja sap al que vens: -ho sentim no acceptem més currículums-. Sols queda no resignar-se i seguint optant a una petita esperança. 

 

 

7.- “El siete, coge la maleta i vete”. Els nostres avis marxaren en els seixanta a França, Suïssa, Alemanya o Bèlgica, entre altres. Ara ens toca a nosaltres, als joves. La crisi, també està fent com la Primera Guerra Mundial, està fent perdre l'esperança en el seu propi país de buscar feina, de que algú li done oportunitats: "la generació perduda" Tenim el cas de científics, arquitectes, escriptors, llicenciats, etc... que veuen com els seu país els tanquen les portes i han de marxar, però no com un desig o esperit de buscar una aventura personal, com va dir la Secretària d'Estat, no. Ens marxem perquè no hi ha oportunitats. 

 

8.- “El ocho, ¡niño, cómete el bizcocho!”. La pobresa i la fam infantil ha augmentat des que va esdevenir aquesta crisi. Alguns xiquets, els quals els seus pares no tenen recursos no es poden permetre fer la llista de la compra i han de recórrer a les cues dels Bancs d'Aliments. Aliments necessaris per a viure.

 

9.- “El nueve, anda dame si te atreves”. La violència de gènere, en aquesta últim setmana s'ha cobrat més de tres víctimes. On està la igualtat en aquest país, i la tolerància? L'home “macho” és covard, pega i mata. Què fer contra aquesta lacra? És molt preocupant.

10.- “El diez, ya empezamos otra vez”. Aquest infern no s'acaba. En aquesta crisi no sóc optimista. Falta molt per recórrer, falta molt per a no tornar repetir situacions adverses i nocives per a la societat. Sóc dels que pense que la història es torna a repetir, els temps dona moltes voltes. Aprenem del passat per no caure en les temptacions del present i intentar millorar per al futur.

 

La Dama de València

La Dama de València

    La seva figura imposa, sobre els i les demés, és gran, i va vestida de roig, això arrodoneix el seu físic. El roig li agrada, i ella és més blava que el Mar Mediterrani, el seu mar. Rita Barberà és la incombustible, la incansable, és més, després de explicar que es va tornar a presentar a les pròximes eleccions municipals de l'any 2015 hi ha que dir que vol imposar el seu mite -“no se fer altra cosa”, va dir referint-se a que no hi ha altra cosa que li preocupe més que guanyar unes eleccions per a sostindre més el seu mite-. Ella sempre serà i estarà en l'imaginari de la gran alcaldessa en el Partit Popular i la que més anys ha governat en la capital del Túria. És com la Dama d'Elx, la seva decoració imposa, la seva ostentació il·lumina la resta del bust. Rita Barberà també es veurà, en un futur, representada en un bust, serà la Dama de València. I li dedicaran alguna plaça o algun carrer. El futur parlarà.

   Rita Barberà és alcaldessa des de 1991, més de vint anys, que és diu prompte. Com ha estat capaç de sostenir-se? El poble la votat, enganyat baix un teló de populisme fervorós: l'ampliació del Jardí del Túria, les Falles, la F1, la Copa Amèrica, el Camp del Nou Mestalla, el Museu de les Arts i les Ciències, El Papa, etc... Rita i l'expresident de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, van i han fet de València una ciutat sense a penes una projecció cultural, que sols es dona a conèixer amb sectors molt reduïts i que són molt vulnerables quan es proposa un “gran evento”. Han destrossat València, culturalment parlant, el seu centre, admirat pels seus veïns i també pels turistes, ha estat desplaçat. El turisme de “grandes eventos” és el que ha calat en alguna part de la societat valenciana i en alguns turistes també.

  Però d'uns cinc anys ençà, sóc dels que pense, que la seva figura s'ha anat deteriorant. La primera polèmica va ser arrel de la proposta d'eixamplar l'Avinguda Blasco Ibáñez, passant per damunt de l'antiquíssim Barri del Cabanyal. Després, el cas dels regals de les bosses de mà de Louis Vouiton. L'accident del Metro de València i la seva relació o implicació en el cas Gürtel, Emarsa o Nóos, han i estan deteriorant-la. En aquest país la corrupció s'ha exhibit de forma considerable arrel d'esta gran crisis, donant a conèixer que la crisi l'han creat els rics, és a dir, els corruptes, i per açò els que la fan l'haurien de pagar, a priori. València no és la meva ciutat, no visc en ella, sols estudie, però el cas és tan extrem i vergonyós, que permet escriure algunes paraules. Per tant, l'última paraula, com sempre, la té la justícia per a eliminar de València l'olor a podrit del poder corrupte.