La cabina telefònica (o la cabina telefònica com a primera víctima del consumisme)

  «La cabina», de Antonio Mercero, probablement té moltes lectures. De fet, els seus creadors no han donat mai una resposta sobre la vertadera intenció del missatge que hi ha darrere d'aquest curt-metratge de l'any 1972.

  La sinopsis del film pot resumir-se així: Un ciutadà comú i corrent queda atrapat en una cabina telefònica. Al principi no li dóna importància, ho accepta com un colp de mala sort quotidià. Però, a mesura que passa el temps i no aconsegueix eixir, l'angúnia cau sobre ell. Tampoc ajuda que ningú, ni transeünts ni professionals, aconseguixen obrir la porta. La cabina es converteix minut a minut en en una trampa, un mecanisme diabòlic que no respon davant la lògica. Indestructible. Sense eixida.
De cabines telefòniques hi ha (o hi havia) de moltes formes. Jo tan sols recorde les blaves i verdes que posseïx Telefónica i les cabines roges de Londres. La culpa de la progressiva desaparició de la cabina telefònica, va ser el telèfon mòbil, un mitjà còmode i de fàcil transport (no tant en els seus inicis, com ho és ara). Sociològicament parlant, els propietaris del mòbil en els anys noranta eren agents comercials, informàtics o polítics d'alt rang.


  La cabina telefònica no es pot transportar, havies de tindre diners sempre a mà per fer ús d'ella, havies de caminar algun que altre kilòmetre per arribar fins a ella i si no funcionava estaves perdut. Aleshores, si ho penseu bé, la cabina evolucionà cap a un sistema radiotelefònic útil i eficaç, és a dir, un mòbil per cridar des d'on volgueres, enviar missatges, fer fotos, baixar aplicacions, etc...
  El mòbil, com les persones de carn i ossos, també tenen generacions. Ja van per la cinquena generació. (Segurament, demà aniran per la sisena ja, i no ens haurem adonat) I cada vegada, les distintes generacions s'acurten més. Tot depèn de les empreses de mòbils, o de les anomenades empreses «de les noves tecnologies». Tot depèn, també, de la societat, pensada i construïda per a consumir, utilitzant paraules de Z. Bauman.
  Vaig tindre el meu primer mòbil als setze anys. Un Motorola. Era l'evolució de l'evolució de la doble evolució del primer Motorola DynaTAC (1973). Ara tothom té mòbil, quan dit tothom, pense en els avis, àvies pares, mares, xiquets i xiquetes (aquests últims apenes complixen els deu anys de vida).
  Aquest aparell ha creat sers amb una identitat, que poden elegir (homo eligens) el mòbil que desitgen sense importar el preu. L'obsessió d'algunes persones per aconseguir l'última generació dels mòbils, els ha tancat en una bambolla, en un cabina sense eixida.
  José Luis Vázquez en «La cabina», no és una víctima del consumisme... O sí? Realment necessitava, o desitjava, cridar per telèfon, si en casa, segurament tindria un? Som sensibles o vulnerables a les novetats del mercat? No sé si Antonio Mercero es va avançar al seu temps i va voler predir la futura bogeria del consumisme insostenible dels telèfons mòbils o semblants, però el que està clar és que el mercat ha utilitzat l'art del marketing per a impedir que es tanquen opcions i perquè es realitzen desitjos (somnis) impossibles. Sense els individus, el mercat desapareix.