Quaranta anys després: "Espanyols, Franco no ha mort"

  Jo no ho vaig viure. Igual que no viuré moltes altres coses. Però si d'una cosa estic segur és que allò no que no he viscut sempre he fet el possible per fer-me preguntes, donar una resposta per comprendre i poder defendre la meua postura amb arguments.

  De què estic parlant? Del franquisme. Quaranta anys després, encara hi ha una ombra que s'allarga i que sembla no difuminar-se. Res té a veure fa quatre dècades amb el 2015, quasi 2016. "Espanyols, Franco no ha mort" és una frase que sorgeix, repetidament, en moments en els quals algú -o molts- veuen -veig- que retrocedim en el temps. És una frase protesta, potser un tant exagerada, però, i si tenim en compte que després de tant de temps encara hi ha gent jove que pensa que amb "Franco, això no passava"? Han estat ells protagonistes per comprovar-ho? No. Quan diuen això no saben què és veritablement el franquisme.

  El franquisme ha estat motiu d'estudi des del primer dia que Franco i companyia van decidir, amb la utilització de les armes, per tombar la II República, de les poques democràcies que quedaven en peu abans de la II Guerra Mundial. El franquisme encara, avui en dia, és motiu de discussió. Per què? És una anècdota històrica? És simplement un episodi històric més d'Espanya? No. Van ser quaranta anys. Quaranta anys de sectarisme, manipulació-censura, estraperlo-pobresa, morts-repressió, submissió, retrocés en l'educació, etc...

  Vaig "descobrir" el franquisme quan em vaig assabentar que un oncle de la meua àvia havia estat assassinat el dia 3 de juny l'any 1939, uns pocs mesos després d'haver-se acabat la guerra. La llista de morts era llarga. I encara hi ha llistes per completar. En Secundària, jo ja sabia que si arribàvem al tema del franquisme donaria gràcies. De vegades, es passa per damunt la guerra civil tot sabent que és l'última guerra contemporània que va viure este país i que, a més, va servir com a camp de prova per a les potències feixistes. Més endavant, la Universitat em va donar eixa espenta que em faltava, i contestar aquelles qüestions sempre discutides que no entraré en detall a analitzar-les com: va ser un règim totalitari? O autoritari? El franquisme té una mena de les dos coses, però pense que el pilar i la base fonamental va ser el nacional-catolicisme.

  Quaranta anys després, com és possible que hi haja gent que no entén de sensibilitat humana cap a persones que han estat víctimes d'una repressió-barbàrie? Com és que avui en dia hi ha gent que creu que "fa falta mà dura" contra el que no es senta d'ací o d'allà? Què se'ls passa pel cap argumentant que l'Holocaust no va existir? Què els passa a certs partits per votar en contra de mocions que condemnem en el franquisme? Com és possible que Esperanza Aguirre dubte sobre un règim que es va carregar la democràcia? Però ella no es sent la més demòcrata-liberal del món? Què els passa pel cap quan algú diu que eixes persones que volen saber on estan «soterrats» els seus familiars ho fan per traure diners? Però no es tracta de persones, de saber la veritat? Què hi ha mal en eixe aspecte?

S'obrin ferides? Es tanquen ferides? Quan els historiadors pretenen explicar els fets ho fan pensant en donar els arguments necessaris perquè la resta comprenga, es pregunte, prenga consciència. L'historiador, per tant, fa memòria de fets passats.

 

Per últim, els recomane un llibre que he començat a llegir: «Españoles, Franco ha muerto». No és una història sobre el franquisme, com diu Justo Serna, és un assaig ple d'ironia i d'humor. Tanmateix, hi ha una serietat impossible d'evitar.

Democràticament parlant

  Reconeixe-m'ho. Tsipras, Alexis Tsipras, mai diria allò que Rajoy va dir abans de les eleccions del 24 de maig: "Los griegos son muy griegos y mucho griegos". No. Tsipras és un president seriós, que s'ha enfrontat "als homes de negre". És més, Rajoy tampoc diria el que ha expressat Tsipras en un comunicat oficial: ''Els acreedors ens demanen mesures que perjudicaran als treballadors, els pensionistes; ens reclamen retalls dels sous públics i una pujada de l'IVA [...] En tot cas este periode de negociacions se'ns ha demanat reiteradament que aplicàrem acords anteriors, i en cap moment ens hem doblegat. Des de fa seis mesos el Govern dóna la batalla [als socis] en condicions d'asfíxia econòmica per revertir l'austeritat''.

  I tant que juny és el mes decisiu per a Grècia com ha dit en l'article «Grecia, más cerca del abismo... y de la salvación» Hibai Arbide Aza. L'objectiu de la parella Varoufakis-Tsipras ha estat revertir el nucli polític de les mesures d'austeritat imposades per la Troika als governs anteriors a l'actual. Consideren que és «absurd i inacceptable» una baixada de les pensiones, una reforma laboral i la pujada de l'IVA.
  La política dels poderosos és la política neoliberal del capitalisme més insensat, més feroç: el de There is no alternative (no hi ha alternativa). El capitalisme caníbal ha acabat amb l'Estat de Benestar de molts països, ha trencat la societat en milers trossos de misèria.
  Mentre que Rajoy i el seu Govern parlen la llenguatge neoliberal fins les seues últimes conseqüències, ens diuen que hem d'ajustar-nos més el cinturó perquè no hi ha més remei (there is no alternative), i que si «sin nuestras medidas no hubiera sido posible la recuperación económica», mentre que açò ocorre ací, Tsipras ha anunciat que el 5 de juliol els grecs podran decidir mitjançant referèndum «per a nosaltres, per les futures generacions, per la història dels grecs… Per la sobirania i la dignitat del nostre poble». Tsipras s'ha arriscat amb valentia.
  Front aquells que diuen que el referèndum no porta a cap lloc i aquells que sols veuen la democràcia un vot cada quatre anys, jo els dic que es facen esta pregunta una i altra vegada: què hi ha de més democràtic que comptar amb la ciutadania que t'ha escollit democràticament?

Un país de «merda»

  «La cultura humana se basa en la mierda. No sólo porque nuestras ciudades, prototipo de la civilización moderna, se erijan sobre gigantescos sistemas de aguas residuales. No sólo porque nuestro metabolismo no existiría, y por consiguiente tampoco la vida misma, sin la expulsión de excrementos, sino porque a través de la limitación de la mierda sabemos lo que la cultura es en realidad. Sin sombras no es posible la luz; sin suciedad no es posible la limpieza. Necesitamos enfrente a alguien inculto para poder tenernos a nosotros mismos por seres civilizados. Necesitamos la mierda para eliminarla y reafirmarnos, por medio de ella, en nuestro civismo. La mierda es indispensable para nuestra autognosis como personas modernas».

  Així comença el llibre de Florian Werner ''La materia oscura. Historia cultural de la mierda'' (Tusquets Editores. 2013. Traducció Aranzazu López Fernández). Este llibre el vaig escoltar nomenar per primera vegada l'any passat, en una assignatura del Màster d'Història Contemporània que es deia Històrial Cultural. Perquè «d'històries culturals» hi ha per a parar un tren. Es preguntaran per què vaig a escriure sobre la merda, però és quan algú es dona compte, veu, comprova, analitza, olora o sent que viu en un país de «merda», és per preocupar-se. 

  El dia 23 de juny es va celebrar la Nit de Sant Joan. És costum anar a la platja per cremar troncs, apunts d'exàmens, cartes d'amor, demanar desitjos i botar les ones del mar. Però, és costum quan arriba esta festa deixar milers de bosses, milers de botelles, milers de puntes de cigarrets, etc, etc... És a dir, és costum celebrar una festa sense prescindir de la «merda». Desconec si el senyor Florian Werner ha visitat les platges de l'estat espanyol a l'estiu i, precissament, quan es celebra la Nit de Sant Joan. Potser diria: açò quin país de «merda» és? 

  No deslligant-se del tema de la «merda», si algú tecleja en Google quins són els països més nets del món ens trobarem que hi ha alguns europeus: Berna, Estocolm, Helsinki, Oslo i Zurich. Són els que menys contaminants en diòxid de carboni, bona qualitat de l'aigua o carrers nets. Però qui s'emporta la palma és Calgari (Canadà), la ciutat més neta del món que multa amb 1.000 dòlars per «deixar caure» puntes de cigarrets o llançar qualsevol cosa per la finestra del cotxe. En Calgari, llançar xicles en qualsevol lloc que no siga un contenidor està penat amb 100 dòlars, orinar en ascensors 500 dòlars, i per deixar brut un bany públic s'ha d'abonar 100 dòlars. 

  Deixarem que s'ens menge la «merda»?

Foto de M. Molines.

D'investidures i desvestidures

 Amb este joc de paraules no pretenc fer un autèntic embarbussament.
 El passat dissabte 13 de maig tots els ajuntament de l'estat espanyol havien d'estar constituïts i donar pas a un nou exercici de govern que en molts casos ha canviat ''la vara de mando'' de mans. Aquest complement protocol·lari, que per la seua forma emet autoritat sobre un grup, serveix com a símbol d'investidura d'un alcalde o alcaldessa.

 Mentre alguns s'han aferrat a la ''vara de mando'' durant dècades, ja no simbòlicament, sinó com a demostració de poder, ara la situació ha fet un gir de tres-cents seixanta-cinc graus. Molts han estat és alcaldes i les alcaldesses han aprofitat per desvestir-se de la ''vara de mando''. Uns l'oferien al poble simbòlicament, altres l'agafaven aferrissadament i, altres, simplement, no li donaven gaire importància. Uns dels exemples més clars va ser el de l'alcalde de València Joan Ribó, qui en una part del seu discurs va dir exactament açò: «Entendreu, ara, el poc entusiasme amb que he rebut la que reconeixem com la ''vara de mando''. Com alcalde nomenat, ni la vara ni el ''mando'', per això, davant de vostès, i de la ciutadania, demane al senyor Secretari del plenari que la guarde on crega perquè no és un símbol que represente la meua forma de governar. Preferisc, en qualsevol cas, el diàleg, amb els meus veïns i veïnes».
 S'imaginen a Rita Barberá entregant la ''vara de mando'' al poble? I als seus votants? I desvestir-se del seu vestit roig? En fi, això ja és passat. Però històric.

La meua campanya electoral (vol. 1)

«L'art de la mentida política»

  Com tothom sabrà, divendres va començar la cursa de la campanya electoral. La meta, per tant, serà el dia de les eleccions quan es sàpiga el guanyador. Els partits polítics «engalanen» els carrers dels pobles i de les ciutats amb les cares dels seus caps de llista i també amb lemes estimulants -amenaçants (!?), veritats absolutes, promeses, etc...- per fer acudir la ciutadania a les urnes. Jo també he decidit començar la campanya electoral. Millor dit, la meua pròpia campanya electoral.

  Emprendré la cursa, en aquesta primera entrada, amb la mentida com art polític des de la seua formulació, a la inquietud, a la sospita perquè la mentida pot ser -és- objecte d'aprenentatge i, a més, es pot perfeccionar, és a dir, és mal·leable. La ciutadania, lamentablement, està acostumada a la mentida, així ho crec jo ja que la mentida no deixa de ser «l'art de la construcció del versemblant», de la veritat o d'allò que és vol fer creïble.

  La mentida no deixa de ser també un «artefacte» o acte cultural, per això mereix una caracterització específica que remet a un espai concret. Aquest és, com no, l'espai de la política. La política com depositaria «per excel·lència de la mentira, como espai que tan sols no afavoreix la mentida sinó com espai que exigeix mentir en l'organització i comunicació de la multiplicitat d'assumptes que han de ser gestionats.» (Mendiola Gonzalo, I. Resenya El arte de la mentira política, Rev. int. estud. vascos. 52, 1, 2007, 175-178). Si fem un repàs des de l'Antiga Grècia fins a l'actualitat que la mentira en la política era una pràctica comú pel seu actriu. Ah!, però es atractiva la mentida? Per descomptat, i morbosa i mediàtica.

  Mai hauria pensat que el senyor Jonatha Swift, autor dels Viatges de Guilliver poguera estar darrere del llibre que ací explique, The Art of Political Lying. Un llibre que ha de ser contextualitzat, en el «marc de tota una línia de reflexió de llarg recorregut que ve a indagar la manera en què la mentida esdevé en l'àmbit polític» i, per altra part, «en els inicis de l'Anglaterra del segle XVIII, on la importància de la sàtira política es posava com a exemple.»

  La mentida, ens diu Swift, és antiga i sorgí per primera vegada com mentida política. A més, afegeix que “mai es diu una veritat sense intenció de que prenga com una mentida, ni una aquesta sense un propòsit de que es prenga com a veritat. Sobre aquesta base, de l'exercici de la política cal dir, en el present, ara, que es fonamenta en el desig de perdurar en el poder i en la necessitat de donar forma al territori que es governa.

  La ciutadania, el poble, ha estat enganyat -durant segles- a propòsit , i no té cap dret a pretendre ser instruït en la veritat de la pràctica del govern”, és a dir, aquesta cita de John Arbuthnot, un satíric escocès i que va col·laborar en el llibre amb Swift, afirma que allò polític és ocult, i el que s'oculta és la veritat. Tanmateix, la mentida pot ser també utilitzada amb raó pel poble com una arma per a enderrocar els polítics i a més defendre's dels mateixos. La mentira, per tant, és com un pretext perquè el ciutadà puga utilitzar, en ocasions, per a fer front als abusos del poder.

  L'actualitat de l'Art de la mentida política és indiscutible. La mentida ens fa pensar en la situació política que estem vivint, i ara més pel fet de que s'aproximen unes eleccions decisives en un territori el qual ha estat acostumat -i exposat- a la mentida política. Ni la transició d'un període dictatorial -on la mentira era més utilitzada que la pròpia Bíblia- cap una democràcia ha servit sinó per augmentar la farsa i la mentira dels polítics, i d'alguns ciutadans també. Així que no es fien.

A callar!

  La identitat d'una ciutadania plena es va anar construint a través del segle XIX i del segle XX, i encara hui aquest tipus de ciutadania no existeix en moltes parts del món. La construcció d'una ciutadania consistia en l'existència d'unes demandes per part d'aquesta, des de llibertat de premsa fins que la dona tinguera el dret al vot. Doncs bé, eixe ímpetu, eixe afany, per construir la identitat ciutadana va costar vides, milers. Contra qui? Contra l'exèrcit o contra els cossos de l'estat (policia, guàrdia reial, etc...).

  La presència d'aquests cossos en la vida social de les persones era constant, i més, si l'oposició era forta. D'aquesta manera, és en el cas d'un colp d'estat i la posterior instauració d'un període dictatorial quan eixes demandes per les quals la ciutadania ha lluitat no signifiquen res sinó un camí esborrat cap a la democratització del país.

  El que ha estat anteriorment explicat és un sinònim del que hui estem vivint. El que ha aprovat hui el Govern espanyol són uns quants escalons cap enrere i que dificulta enormement el transcurs cap a la millora de la democracia. L'Estat serà el que controle -si és que no ho ha fet sempre-, l'ull que tot ho veurà -com en l'obra de George Orwell ''1984''-. En el preàmbul de la llei, està exposat que «Libertad y seguridad constituyen un binomio clave para el buen funcionamiento de una sociedad democrática avanzada, siendo la seguridad un instrumento al servicio de la garantía de derechos y libertados y no un fin en sí mismo» . Contradictori si qualsevol llig aquelles parts de la llei que fan referència a les protestes, manifestacions, sancions econòmiques, etc... I no, no és una llei que precisament estiga a l'altura -o s'aprope- dels països més democràtics.

En definitiva, aquesta nova llei farà tapar la boca a la ciutadania, o això és el que ells creuen que han aconseguiran. És un motiu més perquè la ciutadania continue buscant la seua identitat.

El ninot de Falla de l'any 2015: Alfonso «Churchill» Grau

  No existeix una altra Fallera Major que Rita Barberá. Es rodeja d'una Cort d'Honor membre de la qual pertany l'imputat Alfonso Grau. Una persona a qui l'alcaldessa de València el defineix com «treballador i honest». Doncs bé, enguany ni ella ni el mateix Grau es salvaran de la Cremà. La primera pel discurs del dia 28 de febrer -la Crida- i el segon per la seua desimboltura i falta de respecte a la premsa, encara que després demanara perdó. I perquè el jutge la imputat en el cas Noos.

  Amb tot, després de la compareixença de Grau per anunciar que ho deixa -ja era hora-, l'alcaldessa va tindre temps d'expressar algunes paraules d'agraïment a la seua mà dreta durant anys. I aleshores els valencians emmudiren de nou. L'alcaldessa acabava de comparar, al ja ex-Tinent Alcalde, amb Wiston Churchill. Llavors, la seua tomba, situada en l'esglés Sanit Martin de Blandon, va tremolar. El que va ser Primer Ministre de Gran Bretanya durant la II Guerra Mundial era un home d'estat, un autèntic polític, un gran orador i nombrosos escriptors han dedicat hores i hores a escriure la seua biografia. Grau no li arribarà mai a la sola de la sabata. I Rita no té sentiments, ni respecte. Acaba de nàixer una gran figura històrica de la política valenciana: el «Wiston Churchill» valencià.

Estem en Falles. Alegria.

Bilingüisme valencià

 Des que Rita Barberà va pronunciar la paraula «caloret» en l'entarimat de les Torres de Serrans el dia de la Crida, el debat sobre la llengua s'ha incrementat. Poca broma.

 El que ha aconseguit el Partido Popular de la Comunidad Valenciana des de fa anys, però ara més, és aprofundir en les pràctiques discriminatòries sobre el valencià. Tothom sap que eixe partit utilitza el valencià en circumstàncies aïllades, folklòriques. Tothom sap també, que eixe partit ha sabut polititzar tot el que ha estat al seu abast, per exemple la festa de les Falles.

 És com explica l'editorial del Temps, «és un deliri lingüístic». Tot és una falsa, una «Farsa valenciana» (Ed. Foca, 2013) com molt bé va titular Justo Serna el seu llibre. El País Valencià ha viscut, i viu, en un constant drama. I vostès ho entendran millor a continuació.

 La Generalitat Valenciana farà oficials dos models lingüístics diferents de valencià. El que és el mateix: un bilingüisme valencià. Què significa bilingüisme valencià? El que es pretén és ensenyar dos versiones gramaticals de la mateixa llengua valenciana, és a dir, tot el que diu la comunitat científica internacional, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i l'Estatut d'Autonomia de que el valencià no és una llengua diferent del català, no val. Tot això queda vetat per donar possibilitats d'ensenyament en les aules a Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, dos institucions totalment polititzades.

 A d'aquest drama hem afegir a un personatge conegut: Jorge Bellver qui diu que «és incompatible la defensa del valencià i parlar català». És un actor perfecte quan comprovem com es jacta que “nuestra obligación como representantes de los valencianos es garantizar la conservación e impulsar la promoción de todos los elementos que nos identifican como pueblo, sobre todo la lengua valenciana, pero también nuestros deportes autóctonos, la música y el folclore valenciano o los personajes ilustres valencianos que a lo largo de la Historia han defendido y promocionado nuestra cultura y la forma de ser y de expresarse de nuestro pueblo”.

 Mai entendré per què el Partit Popular diu semblants coses -despropòsits- quan són els primers que diuen que el valencià no serveix per a res.

IR(RITA)CIÓ

  Aquest any no tenia en ment escriure cap reflexió sobre les falles, perquè semblava que no hi hauria res de nou. Però no arribat encara el mes de març i la «festa de tots els valencians» no ha pogut començar de la pitjor manera.

  Com és habitual, les Falles s'enceten amb l'habitual «Cridà» en les Torres de Serrans amb un pregó que dóna pas al començament de la festa. Allí els fallers i falleres -i no fallers- es congreguen en massa per celebrar l'inici de, segons ells, «la millor festa del món». D'aquesta manera, és una costum que l'alcalde o l'alcaldessa siga l'encarregat o l'encarregada de, juntament amb les falleres majors corresponents, posar veu i exclamar que ja hi som en Falles.

  És l'alcaldessa de la ciutat de València, Rita Barberà, la qual presideix la «Cridà» des de fa una vintena d'anys. Ahir, precíssament, es va animar a parlar en valencià. Era la primera vegada que l'escoltava, i segurament molts també. El cas és que, en realitat, no el va parlar. El que va parlar no era valencià, per descomptat. Allò era una llengua extraterrestre. Un nou idioma? Mai havia escoltat semblants paraules. Era quelcom bàrbar. Més tard, vaig pensar que estàvem -estem- davant d'un problema. Un problema greu que és de sobra conegut.

  Primer, irritació amb una alcaldessa d'una ciutat tan important com és València que no sap ni pronunciar una frase correctament en valencià. Segon, irritació per la ignorància, l'apatia d'una senyora que està anys en un càrrec públic que no ha tingut la decència d'aprendre la llengua dels valencians. Tercer, després que no diguen que la llengua és «seña de identidad» si l'utilitzen d'eixa forma tan despectiva.

  El poble valencià està irritat. Massa «erra» per al paladar. Massa «caloret» per a la boca.

Per qué Neuer es mereixia la Pilota d'Or?

Ningú recorda a Lev Yashin? En l'edició de la Pilota d'Or de 1963 el porter soviètic va obtindre una clara, i abrumadora, victòria en les votacions. Eixe any, "l'Aranya Negra", va guanyar amb el FC Dinamo Mocú -24 temporades- la Lliga Soviètica. 

El guardó es reconeix a la trajectòria del jugador durant un any. Aquest any 2015, l'afortunat ha estat Cristiano Ronaldo qui la temporada passada va guanyar la Lliga de Campions, la Copa del Rei, el Mundial de Clubs i va marcar 51 gols en la Lliga Espanyola. 

Tot i això, pense que un porter es mereix el preciat trofeu d'una vegada per totes. Per què? Perqué els porters també juguen. Fa unes setmanes, hem va semblar escoltar de la boca de la periodista Sara Carbonero que un porter sempre té complicat guanyar una Pilota d'Or. És veritat que la porteria sempre és una posició de vertadera responsabilitat, però realment creu Carbonero que des de 1963 fins 2015 no hi ha hagut bons porters perquè guanyaren la Pilota d'Or? El primer el seu marit Iker Casillas, entre altres, qui també es mereixeria el trofeu.  

Però enguany era l'any de Manuel Neuer: campió de la Bundesliga, de la Copa d'Alemanya, Mundial de Brasil, i distincions individuals com Millor Porter del Món segons la IFFHS, Equip de les Estrelles de la Copa Mundial de Fútbol de 2014, Millor Porter de la Bundesliga, XI Mundial/FIFPro i Guant d'Or de la Copa Mundial de Fúbtol. Suficients mèrits perquè un porter guanyara la Pilota d'Or després de cinquanta dos anys. I els periodistes mirant a un altre lloc.

Ningú recorda a Lev Yashin, ara sense interrogants.