Quaranta anys després: "Espanyols, Franco no ha mort"

  Jo no ho vaig viure. Igual que no viuré moltes altres coses. Però si d'una cosa estic segur és que allò no que no he viscut sempre he fet el possible per fer-me preguntes, donar una resposta per comprendre i poder defendre la meua postura amb arguments.

  De què estic parlant? Del franquisme. Quaranta anys després, encara hi ha una ombra que s'allarga i que sembla no difuminar-se. Res té a veure fa quatre dècades amb el 2015, quasi 2016. "Espanyols, Franco no ha mort" és una frase que sorgeix, repetidament, en moments en els quals algú -o molts- veuen -veig- que retrocedim en el temps. És una frase protesta, potser un tant exagerada, però, i si tenim en compte que després de tant de temps encara hi ha gent jove que pensa que amb "Franco, això no passava"? Han estat ells protagonistes per comprovar-ho? No. Quan diuen això no saben què és veritablement el franquisme.

  El franquisme ha estat motiu d'estudi des del primer dia que Franco i companyia van decidir, amb la utilització de les armes, per tombar la II República, de les poques democràcies que quedaven en peu abans de la II Guerra Mundial. El franquisme encara, avui en dia, és motiu de discussió. Per què? És una anècdota històrica? És simplement un episodi històric més d'Espanya? No. Van ser quaranta anys. Quaranta anys de sectarisme, manipulació-censura, estraperlo-pobresa, morts-repressió, submissió, retrocés en l'educació, etc...

  Vaig "descobrir" el franquisme quan em vaig assabentar que un oncle de la meua àvia havia estat assassinat el dia 3 de juny l'any 1939, uns pocs mesos després d'haver-se acabat la guerra. La llista de morts era llarga. I encara hi ha llistes per completar. En Secundària, jo ja sabia que si arribàvem al tema del franquisme donaria gràcies. De vegades, es passa per damunt la guerra civil tot sabent que és l'última guerra contemporània que va viure este país i que, a més, va servir com a camp de prova per a les potències feixistes. Més endavant, la Universitat em va donar eixa espenta que em faltava, i contestar aquelles qüestions sempre discutides que no entraré en detall a analitzar-les com: va ser un règim totalitari? O autoritari? El franquisme té una mena de les dos coses, però pense que el pilar i la base fonamental va ser el nacional-catolicisme.

  Quaranta anys després, com és possible que hi haja gent que no entén de sensibilitat humana cap a persones que han estat víctimes d'una repressió-barbàrie? Com és que avui en dia hi ha gent que creu que "fa falta mà dura" contra el que no es senta d'ací o d'allà? Què se'ls passa pel cap argumentant que l'Holocaust no va existir? Què els passa a certs partits per votar en contra de mocions que condemnem en el franquisme? Com és possible que Esperanza Aguirre dubte sobre un règim que es va carregar la democràcia? Però ella no es sent la més demòcrata-liberal del món? Què els passa pel cap quan algú diu que eixes persones que volen saber on estan «soterrats» els seus familiars ho fan per traure diners? Però no es tracta de persones, de saber la veritat? Què hi ha mal en eixe aspecte?

S'obrin ferides? Es tanquen ferides? Quan els historiadors pretenen explicar els fets ho fan pensant en donar els arguments necessaris perquè la resta comprenga, es pregunte, prenga consciència. L'historiador, per tant, fa memòria de fets passats.

 

Per últim, els recomane un llibre que he començat a llegir: «Españoles, Franco ha muerto». No és una història sobre el franquisme, com diu Justo Serna, és un assaig ple d'ironia i d'humor. Tanmateix, hi ha una serietat impossible d'evitar.