Donar la paraula

 L'any 1992 es va firmar per alguns membres de la Unió Europea una Carta de les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquest fet, a priori, era un pas endavant perquè els estats membres de la Unió Europea reconegueren que en els seus propis territoris hi havia habitants que parlaven altres llengües. Però prompte, van sorgir crítiques, des de teòrics del dret fins filòlegs, al voltant del contingut de la carta.
  Algunes crítiques, com les de Josep Romeu, suggerien que la carta no contemplava la perspectiva política, simplement la vessant cultural. A més, no era una carta on les llegües regionals o minoritàries havien de ser considerades, sinó com cada estat les podria tractar. La carta careixia de força jurídica, amb la qual cosa el seu incompliment no podia ser denunciat per mitjans judicials. A d'aquestes crítiques se li va unir una de les més importants: com la Unió Europa acostuma a fer, en ningun moment es va comptar amb les comunitats de les llengües minoritzades, sinó que es va elaborar amb una retòrica oportunista “des de dalt”.
  El dia 5 de novembre es van complir vint-i-dos anys de la carta, i des d'aquell any s'han afegit nous membres que l'han firmat i ratificat. Malgrat que la carta es va aprovar en l'any 1992, en alguns països, entre ells l'Estat Espanyol, no va ser fins l'any 2001 quan va entrar en vigor definitivament. Hi ha alguns estudis que van fer sorgir anàlisis sobre l'estat de les llengües regional o minoritàries. L'any 2008 es va publicar un informe sobre l'impacte de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries en l'Estat Espanyol: primer amb un informe del Comité d'Experts sobre la Carta i després una recomanació del Comité de Ministres del Consell d'Europa sobre l'aplicació de la Carta en l'Estat Espanyol.

  En el cas del País Valencià l'informe, a l'altura de 2008, el Comité d'Experts trobava a faltar per part del govern valencià un mapa detallat de les zones lingüístiques i una explicació dels criteris utilitzats per determinar dites zones. El Comité d'Experts es trobà amb una decepció a l'hora d'efectuar l'informe. S'afegia a la desatenció del govern valencià que l'oferta educativa en l'ensenyança primària en valencià no era la correcta. El Comité d'Experts esmentà a les autoritats que establira models educatius fonamentalment en valencià per a tot el programa escolar en primària. Igual en l'ensenyança tècnic i professional, en la superior, en la història i la cultura, i en la formació inicial i permanent del professorat. Però una cosa és la lletra negra i el full blanc, i altra la crua realitat.
  Els membres del Comité tenien clar que el govern autonòmic -i espanyol- estava incomplint molts dels articles de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries des de l'educació, passant pels serveis públics, serveis culturals, l'administració pública (autonòmica i estatal), justícia i mitjans de comunicació. En aquesta tirallonga d'espais, la llengua valenciana continua empolsegant-se en un calaix. Els dèficits d'aquests compliment es van veure agreujats pel tancament de RTVV i TV3.
  Per últim, segons Jaume Mateu i Martí, “malgrat les reiterades demostracions de l’existència de demanda, 126.000 alumnes més estarien estudiant en valencià si la Generalitat Valenciana oferirà l’opció d’ensenyament en valencià en tots els centres. De fet al País Valencià el 46% (643 sobre un total de 1.373) dels centres no ofereixen cap programa d’ensenyament en valencià. La Generalitat valenciana continua tancant aules i línies en valencià (català) a les escoles públiques. Segons una font, el curs 2014 això ha afectat 136 escoles. Escola Valenciana ha qualificat la resolució de Conselleria “d’atac històric” als programes d’educació “òptims” en els últims 30 anys.”

El Dia de les Cultures

  El 12 d'octubre de 1492 Cristòfor Colom, identitat del qual no s'ha esclarit, va arribar a terres desconegudes fins aleshores. Aquell dia va començar un dels pitjors genocidis que es coneix en la història de la humanitat i que es va allargar uns quants segles. Els indígenes, i aquestos substituïts en part per esclaus d'Àfrica, fóren obligats a ser súbdits d'un rei al qual mai van conèixer. Fray Bartolomé de la Casas fou el primer, en el segle XVI, que va denunciar els abusos i les matances en la “Brevísima Relación de la Destrucción de las Indias”, on defenia el que avui diem els drets humans. Però, tot i això, la desaparició forçosa i l'esclavitud contra la població indígena, o negra, duraren fins que en el context del Sexenni Revolucionari, o Democràtic, es va prendre mesures estrictes. Els mèrits més contundents els hi hem de donar a La Societat Abolicionista Espanyola que va pressionar perquè s'abolira definitivament l'esclavitud tant a nivell peninsular com en les colònies que quedaven: Puerto Rico (1873); i Cuba (1880).

  El 12 d'octubre és, segons la Llei 18/1987, la festa nacional de l'Estat espanyol. Una festa que ha passat a denominar-se de diverses maneres: Dia de la Raza o Dia de la Hispanitat. Cap d'elles continua. Segons la llei, el 12 d'octubre “simboliza las efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los Reinos de España en una misma Monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos». En primer lloc, en 1492 el que es denomina “Espanya” no existia. I en segon lloc, la integració dels Regnes d'Espanya en una mateixa monarquia no es fa el 12 d'octubre de 1492, es fa amb l'avinguda de Felip V en acabar amb els diferents, ara sí, regnes de la Monarquia Hispànica, aquests són: Regne d'Aragó, València, Catalunya i Balears. Per tant, una llei mal redactada. Hi haurà algú que canviarà el que simbolitza, o el que és realment el 12 d'octubre?. Ho dubte.

  Així doncs, en aquesta panorama si ens traslladem a Amèrica del Sud, hi hagut diversos països que passaren de denominar al 12 d'octubre el Dia de la Raza, per denominar-lo el “Dia de les Cultures”. L'últim país que ha aprovat aquest dia ha estat Costa Rica. Sí alguna cosa del 12 d'octubre és veritat és que hi hagué una gran confluència de cultures, però també és cert que una d'elles es va imposar sobre les demés. La noticia de la reforma legal és un pas fonamental per a comprometre a l'Estat al respecte i la celebració de la diversitat. Aquest és un gran pas per a la democratització d'un país, però no sols cal deixar-ho escrit, sinó fer-ho realitat, fer-ho visible. El dia nacional d'un país no deu ser una conquesta sobre un territori, com és el cas de la festa nacional de l'Estat espanyola, sinó que el dia nacional d'un país deu ser la conquesta de la democràcia.

El cotxe de Rita

 Fa pocs dies va eixir a relluir un descobriment, un vestigi, una relíquia: el cotxe de Rita. El Lancia Delta de l'alcaldessa de la ciutat de València, que datava de principis dels noranta, estava aparcat des que Rita va entrar a manar en el consistori. El cotxe no presentava cap masegada, solament la pols dels últims vint anys s'acumulava en el sostre i les rodes dormien plàcidament desinflades en el paviment del garatge del subsol de l'ajuntament. Vint anys sense moure'l del mateix lloc. El va deixar per altre cotxe més nou? Per un cotxe oficial? El cotxe de Rita no era apte per a una alcaldessa “novel”. Havia d'aparentar. Òbviament. No podem comparar un Lancia Delta amb el Ferrari amb el qual es va passejar fa uns anys en el circuit de Xest.

 El cotxe de Rita era negre, igual que els de la màfia dels anys trenta de Chicago. No tenia els cristalls blindats, a prova de bales, ni tampoc un cotxe a prova de bombes. No volia volar com Carrero Blanco, cotxe oficial del qual ara forma part d'un museu de cotxes antics. Es conserva tal qual.

 L'actitud de Rita és de sobra coneguda. És una dona sense fre, i com diu Justo Serna en “La farsa valenciana”, s'entrega en el balcó de l'ajuntament amb fúria i amb delectació a eixa exaltació capitanejant l'explosió de content. Sense que ella ho pensara, el seu cotxe, repetim, un Lancia Delta, és una peça de museu. Ara que ja no té plaça en el garatge de l'ajuntament és digne de que estiga exposat en un museu de cotxes antics amb ella dins del seu cotxe, perquè Rita és, ja, una peça arqueològica de la política.

Un Nobel per a Israel

Hi ha molts aspectes d’Israel que desconec, i que també desconeguem. En els llibres de text d’història a penes es dediquen més de dos pàgines al conflicte entre Israel i Palestina. És un conflicte que no ens interessa? Ara més que mai. Des de 1948 el govern d’Israel no ha deixat de matar, amb alguns anys de treva sí, però no ha deixat de matar per ocupar un territori el qual prediquen que sempre els ha pertanyut. No ha deixat d’obligar als palestins a fugir d’una terra on sempre van viure amb la població jueva des de la nit dels temps. Milions de persones mirem amb impotència la barbàrie, el genocidi, que s’està efectuant a una població indefensa que prega perquè cap bomba faça desaparèixer les seues cases.

El que està cometent Israel és una guerra genocida. Qui diu què no ho és? L’ambaixador d’Israel en els Estats Units, Ron Dermer. Aquest senyor és un exemple, de milers, que estan orgullosos de matar a gent civil i innocent, de fer desaparèixer una cultura, una societat, etc.... La història, malauradament, guarda en els seus calaixos nombrosos genocidis i genocides, de sobra coneguts. No estic dient que l'ambaixador israelí siga un genocida, però quan diu que Israel mereix "l’admiració de la comunitat internacional" per la contenció que l’exèrcit del seu país està efectuant, què és el que una persona conscient pot pensar? Però, quina contenció? No són els palestins els que estan guardant-se -contenint-se- de la invasió? El senyor Dermer s’ha fet un embolic. I l’ONU, l’OTAN, i tots els països aïllats d’Israel també. Un vergonya, senyores i senyors, una vergonya.

Crec, pense i ho dic rotundament: serà el conflicte en el qual cap país podrà intervenir humanitàriament perquè Israel així ho ha comunicat. El govern d’Israel és el “matón” i el “chuleta” del món, així de clar. Quan un país declara la guerra a un altre, el sentit d’humanitat desaparèixer màgicament. O conscientment, com pensen molts israelites i com pensa Ron Dermer perquè un Nobel a Israel seria aplaudit per la comunitat internacional, diu. I tant. Per què enganyar-nos? Però un Nobel de què? Al país més què? Mentrestant el genocidi continua i els líders mundials miren de reüll. O ni tan sols miren.

25 d'abril: un abans i un després

  El 25 d'abril és una data important per a dos països que beuen de la cultura mediterrània i que han patit les adversitats de les idees feixistes d'entreguerres i després de la II Guerra Mundial. Per una banda, tenim a una Itàlia que va ser alliberada del seu dictador Mussolini gràcies a les forces aliades, un triomf que va servir per a la democratització del país. Per una altra part, Portugal celebra el 25 d'abril com un triomf contra el feixisme de Salazar, i per tant, un camí cap a la democràcia.

  En el País Valencià el 25 d'abril de 1707 va suposar un abans i un després en la seua història. El Regne de València, juntament amb els altres que conformaven la Corona d'Aragó -Aragó, Catalunya i Mallorca- va gaudir d'una singularitat política que compartia amb els altres territoris ja esmentats. Els Furs de València van ser jurats en les primeres Corts valencianes l'any 1261. Estos Furs estaven elaborats en contra d'alguns nobles que preferien els Furs d'Aragó -la disputa sempre hi estigué present-. La vida dels Furs del Regne de València va durar fins 25 d'abril de 1707, quan en el context de la Guerra de Successió la derrota dels austriacistes en Almansa va ser el colp de gràcia per als valencians. Oficialment els Furs es va abolir el 29 de juny de 1707 pel Decret de Nova Planta, un sistema de govern del rei absolut Felip de Borbó.

  El 25 d'abril de 1707, en Almansa, és una derrota, totalment diferent al que va passar a Portugal i Itàlia on guanyà la democràcia. Aquella derrota li han seguit més derrotes com el rebuig del valencià d'alguna part de la societat valenciana que neguen la realitat i que es comporten com Felip V, com autèntics absolutistes.

Les Falles: canvis d'actituds

  Tal vegada en aquesta reflexió es mescle antropologia i sociologia, disciplines de les quals no sóc especialista i desconec molts aspectes, però tothom té la possibilitat d'analitzar la societat o les actituds dels individus si obre la porta de sa casa i observa que en cinc dies l'activitat normal -rutinària- d'una ciutat o d'un poble es paralitza. Són les falles una via d'“escapisme” dels problemes al treball o dels problemes a casa? Considere que aquest fenomen no es dona solament en els fallers o falleres, sinó en moltíssima gent que no participa directament en la festa i de seguida es posa l'etiqueta de faller.

  Estem acostumats a escoltar que en falles val tot. Però què és

exactament açò? Què hi ha darrere d'aquesta afirmació de sobra coneguda?. Molta gent, fallera o no, espera les Falles amb ànsies, amb ànsies de fer allò que no pot fer durant la resta de l'any. Tracten de treure l'instint com a “tribu”, com a un grup que vol alliberar-se de les cadenes que té durant la resta de l'any: l'estrès en el treball, crisis personals, crisis familiars, problemes de parella, problemes en els estudis -si parlem de la joventut-, etc... És a dir, fan coses que no poden fer durant perquè la societat marca unes pautes, però quan arriben les Falles, eixes pautes es violen. Volen alliberar tensions en una societat que ens diu constantment el que hem de fer i el que no hem de fer.

  Les Falles donen la possibilitat de viure en comunitat i tothom entén els missatges que la festa emet. Des que la seva pròpia falla, encara que no haja obtingut cap premi satisfactori, continuarà essent la millor i la que ho guanya tot serà la pitjor perquè té més diners, per exemple. O també el fet de que no hi haja límit per deixar de beure, de fer soroll, ni menys per deixar de contaminar, o per fer enemics. Aquests canvis d'actituds dels individus els fan sentir-se lliures i probablement són més acceptats.

Falles: símbol de cultura internacional

  Que no se m'alteren els autèntics fallers, els que ho viuen a flor de pell. Si a nosaltres, els que vivim ací se'ns intenta enganyar o se'ns intenta manipular, se'ns diu, doncs, que la festa de les falles comença en el 24 de febrer. I ens ho podem creure o no. Per tant, molt probablement que als turistes també se'ls enganye i se'ls manipule, tal vegada és que no coneixen en que s'han convertit les Falles.

  No conec a cap estranger o turista a qui puga preguntar què sap de les Falles. Hauríem de fer eixe exercici. Probablement el primer que et diu: “fantástico, maraviglioso...” (els que venen a veure les Falles) o “cervesa, sangría y chicas” (els que no venen a veure les Falles). No sabrà la història de les Falles, no sabrà que és realment una mascletà, a part de soroll. En efecte, les Falles són un símbol de cultura internacional que s'ha construït durant dècades. En el País Valencià parlar de que és la festa de tots els valencians, és una fal·làcia. Per què ni tots els valencians són fallers, ni tots els fallers són valencians i ni tots els valencians s'identifiquen amb la festa. Les Falles nasqueren a la ciutat de València com a conseqüència de la crema de les deixalles que els fusters del corresponent gremi deixaven en el carrer. El naixement de les figures venen de la mà del “parot” al qual més amb el temps se li vestiria en forma humana. Açò s'expressava com a crítica o sàtira d'algun personatge del cap i casal.

  Per entendre també que les Falles s'han convertit en símbol de cultura internacional hi ha que remetre's als turistes en massa que arribaren a les costes del golf València en els anys seixanta, en ple “desarrollismo” del franquisme. El franquisme havia fet de les Falles, amb la seva ideologia nacional-catòlica, una festa folklore, és a dir, les Falles eren una especificitat valenciana però que representaven la cultura espanyola. La festa en el franquisme es convertí en una festa conservadora, rància, reinventada per la ideologia del règim -l'expressió satírica hi va desaparèixer, i aparegué el barroquisme característic-, i com a colofó, les Falles es convertiren també en una festa religiosa, ja no al culte del seu “patró originari” com fou Sant Josep -tot i que es cremen el dia 19 de març, dia del sant-, sinó a la Mare de Déu que és un altre dia de l'any.

  Ara fa un parell d'anys quan l'alcaldessa de la ciutat de València, juntament recolzat amb la Junta Local Fallera i tot un seguici d'etcèteres, es va obsessionar i centrar en que les Falles foren declarades Festa d'Interès Internacional, perquè tothom sabera que la ciutat de València també és capaç de posar-se l'aureola de grandiositat, com l'Atenes o la Roma antiga. Em remet a la cançó “Jo vinc d'un silenci” de Raimon on diu: “qui perd els orígens per identitat”. Doncs a les Falles li ha passat una mica del mateix, perderen l'origen, l'essència popular, la identitat popular. En definitiva, en Falles s'inventa i es reinventa.

Thatcher i Aznar: un paregut (Thatcher and Aznar: A political look like)

  Per a molts països, des de sempre, la guerra està justificada, és a dir, sembla ser que siga una tasca rutinària. Eixos països són els que porten escrit en la seva bandera: llibertat, igualtat i democràcia. Fins a quin punt em puc creure això, o la mateixa societat? Quina relació té Aznar (o el seu partit) amb Thatcher? Volgué imitar les seves polítiques?. Desconec molts aspectes d'aquestes figures polítiques, però intentaré contestar a les preguntes que m'han sorgit.

  Tothom sap qui va ser Margaret Thatcher en els anys vuitanta per als anglesos conservadors, i tothom sap també qui va ser José María Aznar per als ciutadans espanyols. Ambdós, baix la meva opinió tenen alguna cosa semblant. En primer lloc, la primera ministra del Regne Unit va portar a cap un programa polític força conegut en els anys vuitanta, el neoliberalisme. Aquest terme polític-econòmic va transcendir més prompte que tard a la resta d'Europa. Després de les eleccions de 1983, la política de privatització va ser la gran arma de la “Dama de Ferro”, una política que copiarà del president estatunidenc Ronald Reagan. Algunes de les indústries privatitzades, com les del gas, l'aigua i l'electricitat, eren anomenats monopolis naturals. Trobem també que aquesta figura política portava en sí un patriotisme i un nacionalisme molt fort. La Guerra de les Malvines (1982) va ser una gran oportunitat de reafirmar el nacionalisme i patriotisme britànic.

  En segon lloc, tenim a l'expresident Aznar, que baix la meva opinió en el seus dos mandats va intentar imitar a la “Dama de Ferro”. Equivocat o no, aquesta la meva argumentació per què la dreta conservadora espanyola ha intentat copiar, i encara ho fa, les polítiques que va promulgar Margaret Thatcher. Crec que hi ha diverses similituds. Una de les primeres coses que va fer la primera legislatura d'Aznar sigué la sistemàtica privatització d'empreses elèctriques o gas: Telefònica, Repsol o Gas Natural. Els preus de les vivendes es dispararen com coets llançats a l'espai. Hi hagué una reforma educativa en les universitats que va fer llançar al carrer a milers d'estudiants. El transfons d'açò era la privatització de l'educació. L'oposició el va criticar per no ser més rigorós amb les universitats privades. El major fracàs de José María Aznar va ser portar a Espanya a la guerra d'Iraq, perquè era el “interés nacional de España”. Aznar el que volia era allunyar-se d'Europa i ser fidel col·laboradora d'EEUU i de Regne Unit. El fals interès nacional d'Espanya per anar a la guerra d'Iraq el va portar als lleons. La ciutadania, i m'incloc dins, ens vam llançar al carrer per a dir “No a la guerra”.

  Amb tot, Thatcher amb la seva guerra, aconseguí un reforçament polític i guanyà les eleccions de 1983, cosa que Aznar va perdre les eleccions de l'any següent, en 2004. Thatcher i Aznar, van ser víctimes d'un atemptat, però després de la política seguiren els seus camins no molt diferents, escriviren llibres, foren envestits doctors honorífics en unes quantes universitats, etc... Per veure l'admiració d'Aznar que té a Margaret Thatcher, sols hi ha que veure aquestes paraules que dedica Aznar després de la mort de Thatcher: “When Margaret Thatcher rose to power in 1979, she was doing much more than just becoming the first female Prime Minister of the United Kingdom. She was laying the foundations of a conservative revolution which will go down in history as the revolution of freedom”. En fi, fi de la cita.

Extradir a Justin Bieber (Deport Justin Bieber)

  No tinc paraules, per fi hi ha gent que té consciència. Unes 179.000 persones han firmat en la pàgina web de la Casa Blanca, We the people, una petició per que la jove estrella siga extradit a Canadà i expulsat dels Estados Units, per considerar que "és una mala influència per als adolescents del país".

  Des que va aparèixer en la pantalla, aquesta persona, mai m'ha causat una bona impressió. Em pregunte per què J. Bieber té tants seguidors. Ell mateix s'ha autoproclamat la meca del rock i del pop. He escoltat bé? Sí, Justin Bieber va dir que volia ser el nou rei del pop. I es feu el silenci. La història del rock, pop, etc.., quasi desapareix. És més, es va atrevir a dir que Anna Frank seria una gran fan d'ella.

  El jove Justin, perquè encara és jove, aparegué per primera vegada en youtube cantant cançons i tocant la bateria. Fins ací tot és normal en la vida d'un xiquet. Però la fama (i la marihuana) se li ha pujat tant al cap que ja no sap com baixar. Estos cantants sols saben que impressionar amb el seu cos?; per la seva veu? No. Tot és per les seves malifetes? Això és. Un col·lectiu Deport Justin Bieber and revoke his green card ha estat el que ho ha comunicat a la Casa Blanca juntament amb les firmes. Amb 19 anys s'ha convertit en un gran exemple de com la riquesa, la fama,

  Justin Bieber i Miley Cyrus qui dóna més? On es pot firmar la petició? Tan se val, són estrelles estrellades.

Un home irrepetible: Nelson Mandela

Havia d'escriure sobre Mandela, encara que ja ha passat un mes de la seva mort. Mandela se n'ha anat, però sempre estarà present. Amb Mandela desapareix una de les figures claus del segle XX, un símbol de la facultat dels pobles per a superar el passat. Mandela va convèncer a tot un poble (negres i blancs), per a que canviaren d'opinió. I el poble guanyà una Democràcia, que és el que Mandela volia. Sudáfrica encara té problemes, els problemes que molts països del món tenen, tot i això, és una democràcia estable, més educada i tolerant.

La primera vegada que vaig escoltar parlar de l'Apartheid va ser a l'institut, en una classe d'història, anys després, en el mateix institut una professora ens va suggerir que veiérem Cry Freedom (1987) basada en fets reals. El periodista Donal Woods publica editorials sobre l'activista negre Steve Biko, però quan aquest mor el periodista intentarà publicar el llibre que ha escrit sobre l'activista i sobre la censura de l'Apartheid, serà aquest sistema de segregació racial el que impossibilitarà la publicació del llibre. La pel·lícula em va impactar, el silenci al que estava sotmès la població negra era pitjor que la soledat.

Jo ja sabia qui era Mandela abans d'entrar a l'institut i abans de veure aquella pel·lícula, sabia que estigué empresonat molts anys, sabia que era un home lluitador, un home únic que volia la reconciliació de tots, d'homes i dones, independentment del color de la seva pell. Però el que no sabia és que Invictus era el poema preferit de Nelson Mandela. Si la perfecció és perfecta, el poema de William Ernest Henley ho és encara més. Sols em queda dir que falten més homes i dones com ells.

Més enllà de la nit que em cobreix,
negra com l'abisme insondable,
agraïsc als deus, si es que existeixen,
per la meva ànima inconquistable.

Caigut en les urpes de la circumstància
ningú em va veure plorar ni parpellejar.
Davall els colps del destí
el meu cap està ensangonada, però dreçada.
Més enllà d'aquest lloc d'ira i laments,
freqüenta l'horror de l'ombra,
encara així l'amenaça dels anys
em trobe i em trobarà sense por.
No importa com d'estret siga el portal,
com de carregada de castics la sentència,
sóc el mestre del meu destí:
sóc el capità de la meva ànima.

Un balanç: Un món en crisi

1. En Europa la crisi continua fent de les seves. Els homes de negres, la troika, i Brussel·les no deixen de felicitar als governs pels retalls en sanitat, en educació, en serveis socials i en drets socials. Però és més, es jacten dient que hi ha que retallar més, perquè no hi ha suficient. Cap on anem? Europa està perdent la classe mitjana -si és que no l'ha perdut ja-. Europa ha perdut pràcticament l'històric Estat de Benestar que pretenia conduir a una societat millorar, més prospera. El que Europa ha aconseguit des que va eixir de la Segona Guerra Mundial, ara està en perill, anem cap endarrere, cap a temps difícils on la vida era de pobresa. Això ho estem vivint ara i per al 2014, la gent continuarà vivint en el carrer, hi haurà gent en les cues de l'atur, gent menjant en menjadors d'acollida, etc... En canvi els més rics continuaran també essent més rics. No avancem. D'Europa ja farem un mapa on tractarem país per país.

2. America del Nord

   2.1 Canadà: El protagonista de l'any en aquest país en 2013 ha estat Rob Ford, alcalde de Toronto, que lluny de complir amb el seu deure, que és representar a l'alcaldia de dita ciutat i també als que li han votat, ens ha deixat atònits amb les seves confessions d'alcohòlic. Un poble democràtic no es mereix un alcalde com aquest per molt que s'empenyen en que la "popularitat de Ford es cimenta en lo la Ford Nation, nom del programa que condueix el seu germà en una ràdio local". La seva popularitat és tal que ha calat en la població dels barris marginals i immigrants -malgrat que se li ha a acusat per unes declaracions racistes, i gràcies a d'aquests aconseguí la victòria. Malgrat que els membres de l'ajuntament van votar que marxara, ell resistirà en el poder donant lliçons de democràcia -irònicament parlant-.

   2.2 Estats Units: Quan solem parlar d'Estats Units, en Europa, solem dir que té del millor, però també té del pitjor. Del pitjor podríem dir que els banquers i els especuladors dels grans bancs i empreses van fer la crisi del 2008. Una crisi sense precedents en la història. Podem dir que la seva política intervencionista mai cessarà, estiguen els demòcrates o els republicans. No es donen compte que allà on instal·len empreses -en països pobres- creen precarietat laboral i després, com la catàstrofe de Bangladesh eixes empreses riques no es fan càrrec de res. Molts estats conserven la pena de mort, tot i que les xifres d'excussió en el 2013 són baixes. Però si alguna cosa té bona Estats Units és la seva tasca d'investigació científica que sempre ha tingut. Són els pioners. Alguns estats també ha aconseguit que hi haja més igualtat entre la societat, com el matrimoni homosexual. Mentre la família presidencial passa els dies en Honolulu, hi ha gent que no té diners per anar al metge. 

3. Amèrica Llatina té uns quants països que estan fent-se un lloc en el panorama internacional: Argentina, Uruguay i Brasil. 

  3.1 El país on la crispació és major és a l'Argentina. La gent es mor de calor -literalment- a quaranta graus de temperatura i el govern talla els subministrament davant "la demanda elèctrica històrica provocada pels equips d'aire condicionat en ple estiu austral, hi ha blocs d'edificis sencers en el centre i nord d'Argentina que porten fins a deu dies sense llum i per això s'han multiplicat desenes de picots en carrers, autopistes i vies de tren muntats per veïns de Buenos Aires que protesten per la falta de resposta del Govern. Ahir es va restablir el servei elèctric.

  3.2 Uruguay està de moda i el seu president José Mújica també. De fet ha estat nomenat país de l'any. Més motius per a exposar que els països petits també són pa

ïsos grans. Uruguay ho és. "El 2013 acabà amb elogis internacionals després de convertir-se en el primer país en el món en regular el mercat de la marihuana, un any en el que a més aprovà el matrimoni homosexual i en un referèndum quedà ratificada la llei que un any abans despenalitzà l'abort.

  3.3 Ara, quan parlem de Brasil, sols que pensem en el mundial de futbol que es disputarà el pròxim més de juny. Per a Brasil 2014 serà un any agredolç. Per una part estarà la samba del mundial, per altra estarà la preocupació de les despeses de les infraestructures. L'any passat Brasil va eixir al carrer a protestar que els recursos en educació i sanitat no arribaven. Una altra realitat més delicada és la situació dels indígenes als quals els han desnonat d'on havien viscut sempre per tal de construir estadis de futbol.

4. Àsia és difícil de comprendre i més si ens fixem en Corea del Nord, el senyor Kim Jong-un fa por. El seu país és arbitrari, ho hem pogut comprovar amb l'execució de l'oncle de Kim Jong-un. Els seus antecessors han preparat a Corea per a la guerra, contra els veïns del sud i contra els Estats Units. Ha tornat a amenaçar al país de l'altre costat del Pacífic. Existeix una calma tensa tot i que no sabem de quan d'arsenal disposa Kim Jong-un, Estats Units sempre serà el seu punt de mira. Aquest any passat Filipines ens ha donat la imatge d'una altra catàstrofe natural. Un tifó de magnituds descomunals ho ha arrasat tot. Ràpidament l'ajuda humanitària ha arribat, però allò no és suficient per treure aquest país d'una crisi alimentària total en un país on la taxa de pobresa sobreïx de les gràfiques, és a dir, "28 de cada 100 filipins viuen en la indigència i que els plans per a eradicar aquesta lacra han fracassat en els últims set anys.