El cotxe de Rita

 Fa pocs dies va eixir a relluir un descobriment, un vestigi, una relíquia: el cotxe de Rita. El Lancia Delta de l'alcaldessa de la ciutat de València, que datava de principis dels noranta, estava aparcat des que Rita va entrar a manar en el consistori. El cotxe no presentava cap masegada, solament la pols dels últims vint anys s'acumulava en el sostre i les rodes dormien plàcidament desinflades en el paviment del garatge del subsol de l'ajuntament. Vint anys sense moure'l del mateix lloc. El va deixar per altre cotxe més nou? Per un cotxe oficial? El cotxe de Rita no era apte per a una alcaldessa “novel”. Havia d'aparentar. Òbviament. No podem comparar un Lancia Delta amb el Ferrari amb el qual es va passejar fa uns anys en el circuit de Xest.

 El cotxe de Rita era negre, igual que els de la màfia dels anys trenta de Chicago. No tenia els cristalls blindats, a prova de bales, ni tampoc un cotxe a prova de bombes. No volia volar com Carrero Blanco, cotxe oficial del qual ara forma part d'un museu de cotxes antics. Es conserva tal qual.

 L'actitud de Rita és de sobra coneguda. És una dona sense fre, i com diu Justo Serna en “La farsa valenciana”, s'entrega en el balcó de l'ajuntament amb fúria i amb delectació a eixa exaltació capitanejant l'explosió de content. Sense que ella ho pensara, el seu cotxe, repetim, un Lancia Delta, és una peça de museu. Ara que ja no té plaça en el garatge de l'ajuntament és digne de que estiga exposat en un museu de cotxes antics amb ella dins del seu cotxe, perquè Rita és, ja, una peça arqueològica de la política.