Un home irrepetible: Nelson Mandela

Havia d'escriure sobre Mandela, encara que ja ha passat un mes de la seva mort. Mandela se n'ha anat, però sempre estarà present. Amb Mandela desapareix una de les figures claus del segle XX, un símbol de la facultat dels pobles per a superar el passat. Mandela va convèncer a tot un poble (negres i blancs), per a que canviaren d'opinió. I el poble guanyà una Democràcia, que és el que Mandela volia. Sudáfrica encara té problemes, els problemes que molts països del món tenen, tot i això, és una democràcia estable, més educada i tolerant.

La primera vegada que vaig escoltar parlar de l'Apartheid va ser a l'institut, en una classe d'història, anys després, en el mateix institut una professora ens va suggerir que veiérem Cry Freedom (1987) basada en fets reals. El periodista Donal Woods publica editorials sobre l'activista negre Steve Biko, però quan aquest mor el periodista intentarà publicar el llibre que ha escrit sobre l'activista i sobre la censura de l'Apartheid, serà aquest sistema de segregació racial el que impossibilitarà la publicació del llibre. La pel·lícula em va impactar, el silenci al que estava sotmès la població negra era pitjor que la soledat.

Jo ja sabia qui era Mandela abans d'entrar a l'institut i abans de veure aquella pel·lícula, sabia que estigué empresonat molts anys, sabia que era un home lluitador, un home únic que volia la reconciliació de tots, d'homes i dones, independentment del color de la seva pell. Però el que no sabia és que Invictus era el poema preferit de Nelson Mandela. Si la perfecció és perfecta, el poema de William Ernest Henley ho és encara més. Sols em queda dir que falten més homes i dones com ells.

Més enllà de la nit que em cobreix,
negra com l'abisme insondable,
agraïsc als deus, si es que existeixen,
per la meva ànima inconquistable.

Caigut en les urpes de la circumstància
ningú em va veure plorar ni parpellejar.
Davall els colps del destí
el meu cap està ensangonada, però dreçada.
Més enllà d'aquest lloc d'ira i laments,
freqüenta l'horror de l'ombra,
encara així l'amenaça dels anys
em trobe i em trobarà sense por.
No importa com d'estret siga el portal,
com de carregada de castics la sentència,
sóc el mestre del meu destí:
sóc el capità de la meva ànima.