La desolació d'una esperança, la llibertat

   Hem estat testimonis d'unes imatges tràgiques en Turquia. Mentre alguna part de la població turca es concentrava en la plaça de Tarksim, centenars de policies atacaven amb tot tipus de material per ferir a la gent, que sols es podia protegir amb coctels moltov, escuts de ferralla, córrer o simplement aturar-se i alçar els braços demanant llibertat.

   Per a mi este és un altre gran exemple, com molts altres, de colp d'estat a la democràcia. El govern, que ofereix un oferta, segons ells, apta per a la ciutadania, aquesta rebutja l'oferta i proposa altres demandes que els govern és incapaç d'oferir titllant als manifestants, de bandolers i d'alterar la vida del país. Aquest és un discurs habitual, quan la gentada que abans era massa disseminada, ara son gent agregada, tots tenen una mateixa causa: demanar més llibertat, igualtat, etc... Si açò no existeix, la democràcia tampoc. Però la massa que havia estat reprimida de la plaça de Tarksim ha tornat a reunir-se, ara rebutjant la repressió de la policia i del govern, no van a negociar, es quedaran allí.

   Erdogan, el primer ministre turc, va advertir que les protestarien durarien 24 hores, i, a més oferia un referèndum per a que les protestes finalitzen i també una multa a les televisions que havien retransmès les protestes. Això és una fal·làcia, com es pot fer un referèndum per a que no hi hagen protestes, a canvi de què? Els manifestants no marxaran, volen més. Aquestes imatges de les carregues policials les tenim ven presents arreu de les capitals de l'Estat Espanyol, inclús el que eren unes protestes s'han convertir en guerra civil, com a Síria, perquè hi ha un poder que es resisteix a ser enderrocat, i és quan ocorre la desolació d'una esperança, la llibertat.

Mourinho: Un home feliç

   No pretenc ofendre als madridistes, que veient el panorama de que Mourinho ja no estiga en el Real Madrid no els importarà massa, tampoc pretenc un debat d'eixos absurds que fa el Marca, sinó esbossar una opinió personal sobre aquest entrenador de futbol, ja ex-entrenador del Real Madrid. M'agrada el futbol, des de sempre, estic jugant des dels set anys i no he pensat en deixar-me'l, com qualsevol esport, si l'estimes no et podràs despendre't mai d'ell.

   Però jo em pregunte, el senyor J. Mourinho estima el futbol? Més que estimar-lo, el desestima. M'explique. Mourinho ha arribat al seu nou equip el Chelsea, d'on no haguera volgut eixir mai, on desitjava haver-se fet un etern, com Sir Alex Ferguson, però el portuguès no és el l'escocès. Personalment la figura de J. Mourinho, podria ser perfectament persona non grata. La seva prepotència no l'he tolerat mai i crec que tampoc cap jugador de la lliga espanyola, inclús del seu mateix, ara, ex-equip. A Mourinho li van encarregar una missió: trencar amb l'hegemonia del Futbol Club Barcelona, o com va dir ell –He fet perjudicat al futbol espanyol per trencar amb el domini del Barça–. Quin gran error senyor Mourinho, o quin gran encert, dirien els madristes, i algú més. No crec en haja trencat una homogeneïtat del Barça, sinó al contrari, ha estat aquest equip i altres equips, qui ha en trencar l'homogeneïtat del Real Madrid com a millor club del segle XX.

   El que ha fet Mourinho no ha estat trencat un domini, Mourinho no és cap Superhome de Nietsche que s'ha fet a sí mateix per desprestigiar al futbol espanyol, sinó que això ha estat una missió que li han imposat, i ho ha aconseguit amb discussions internes i amb discussions externes. No és propi d'un entrenador de la “categoria” de Mourinho desprestigiar a jugadors, al seu propi club, a la seva pròpia directiva i a la seva afició i a jugadors i entrenadors d'altres equips. En fi, Mourinho ara és feliç en el Chelsea, on volia estar, però no serà mai feliç desestimant el futbol.

 

El jurament des de l'avió

   Sense dubte la història m'absorbeix i no puc deixar passar esdeveniments que marquen una època, d'un passat. Eren els anys seixanta, concretament l'any 1963, sense dubte va canviar la història. Aquell any 1963 en el panorama musical els Beach Boys trauen a la llum la cançó de Surfing USA i els The Beatles graven el seu primer disc Please please me, tot un èxit entre la gent més jove. Però la dècada dels anys seixanta havia començat amb un canvi esperançador, una nova societat s'anava a gestar en aquesta dècada, l'elecció del president demòcrata J. F. Kennedy sembrava al món, a la humanitat, segons el seus discurs, una esperança.

   Kennedy es presentava com alternativa contra la dècada conservadora i reglada dels anys cinquanta. Kennedy era un home jove, amb diners, i amb fama abans d'entrar a la Casa Blanca. Tenia fama de faldiller, tenia una esposa jove, era l'exemple a seguir, per l'estètica i per l'elegància. La imatge de Kennedy era un rostre que il·luminava el país, que podria fer gran coses, com acabar amb la segregació racial. Però en la política exterior, tots els presidents de la història dels Estats Units ha estat igual, expansionistes, colonialistes, intervencionistes, imperialistes i, com no, anticomunistes, tant demòcrates com republicans. Kennedy ho va deixar clar en seva política amb la Guerra Freda i per molt que enviara inspectors militars al Vietnam, la guerra contra el comunisme era imminent.

   Quan la figura de Kennedy estava brillant explendorosament i a falta d'un anys per a que es celebraren les eleccions de 1964 (que sense dubte hagueren fet de nou a Kennedy president), eixe dia 22 de novembre de 1963, des d'algun lloc d'aquella avinguda per on passava el seu cotxe, el van disparar deixant-lo mort als braços de la seva dona. S'apagava una llum, se n'anava un president que havia canviat la dècada dels seixanta. El seu assassinat va ser filmat en televisió, cosa que el va fer més dramàtic i aterrador. Darrere del seu cotxe, hi havia un altre amb el seu Vicepresident Lyndon B. Johnson, l'home que es veu jurar el seu càrrec per primera vegada en un avió, l'Air Force One. És una imatge per a recordar. La foto que va immortalitzar va captar a tots mirant l'escena del nou president nord-americà és dramàtica, desoladora. La dona del difunt Kennedy està quasi plorant, amb el mateix vestit que va agafar al seu marit mort. Tots estan tristos, Lyndon no serà Kennedy, però el seu jurament passarà a la història per ser el més trist de la història dels Estats Units. 

 

Els deu manaments de la crisi

Per a definir la paraula crisi no fa falta ser economista, fins a un xiquet de sis anys pot saber el que és. Deixant de banda les definicions reglades, per a mi, la crisi ve acompanyada des substantius que donen por, és a dir, la crisi és catàstrofe, pobresa, fam, retrocés, violència, corrupció, culpables, i un llarg etcètera. Però en la crisi el que no falla és la religió, d'açò sonarà al lector, quan un canal de televisió donava a entendre que davant d'aquesta situació una alternativa es pregar, resar a Déu i que cop i volta açò desapareixeria, o tal vegada ho deien per mantenir-se al marge dels problemes i tancar els ulls agenollats davant d'un sant o verge amb la bíblia a la mà. Amb la crisi no es juga, crec jo.

La Bíblia, la religió, resar, pregar, això és una solució a la crisi? No pense que la gent siga tan partidària de perdre el temps amb certes pregàries, o sí. El cas és que els Deu Manaments de la Bíblia en la crisi s'han vist desbordats. Agafant la cançó de Juan Perro (Santiago Auserón), “Los Diez Mandamientos”, que segons la meva opinió és una cançó on critica, coincidència o no, el que vaig a explicar d'una forma més detallada. Aquest el retrat que faig de la societat que m'envolta, la meva societat. La societat de tots.

1.- “El primero hace falta más dinero”. Sí fa falta més diners per pagar el deute de l'estat, pagar als funcionaris, als preferentistes que els han furtat els seus diners, per a l'educació pública i la sanitat pública. 

2.- “El segundo “pero en que te lo has gastado?”. Podríem incloure en aquest manament el cas de la corruptela que ens envolta i per no noms que no falte: Rita, Camps, “El Bigotes”, Correa, Rodrigo Rato, Rafael Blasco, Cotino, i molts altres. En què s'han gastat els nostres diners tota aquesta gent? S'han preocupat en buidar-nos les butxaques. Quina mala favada que tenen alguns.

3.- “El tercero me lo gasto como quiero”. Tota aquesta gent que he nomenat, efectivament, s'ha gastat els diners com ha volgut i en el que ha volgut: “grandes eventos”, augment de sou, xarxa ferroviària deficient, carreteres per on passen cotxes fantasmes, construcció d'obres faraòniques on no viu ningú. 

4.- “El quarto que me tienes ya muy harto”. Podem entrar a explicar la gent que està cabrejada amb la situació econòmica i política que atravessa aquest país i que ningú posa solució al drama dels desnonaments, per exemple. Les vagues i les manifestacions han augment considerablement perquè veiem impotents que alguns polítics no s'apropen a la gent que està passant-ho realment i farts de les retallades, la gent comença a fer els famosos i polèmics “escraches”.

 

5.- “El quinto, harto estàs de vino”. El Rei, la monarquia, eixa institució que sempre ha viscut dels plaers, dels nostres plaers. El Rei és com Dionís, li agrada veure vi, rodejar-se de dones, organitzar caseries i bacanals gregues i romanes. Però el vi s'acaba, algun dia et tocarà beure aigua per a que veure amb claredat el que la societat demana.

6.- “El sexto, ¿Què te has creido tu que es esto?” Les cues de l'atur es fan cada volta més llargues. Tenim familiars i amics que patixen cada dia aquest insomni. Et pots alçar cada matí amb el teu currículum baix el braç. Entres a un bar i des de l'entrada el cap ja sap al que vens: -ho sentim no acceptem més currículums-. Sols queda no resignar-se i seguint optant a una petita esperança. 

 

 

7.- “El siete, coge la maleta i vete”. Els nostres avis marxaren en els seixanta a França, Suïssa, Alemanya o Bèlgica, entre altres. Ara ens toca a nosaltres, als joves. La crisi, també està fent com la Primera Guerra Mundial, està fent perdre l'esperança en el seu propi país de buscar feina, de que algú li done oportunitats: "la generació perduda" Tenim el cas de científics, arquitectes, escriptors, llicenciats, etc... que veuen com els seu país els tanquen les portes i han de marxar, però no com un desig o esperit de buscar una aventura personal, com va dir la Secretària d'Estat, no. Ens marxem perquè no hi ha oportunitats. 

 

8.- “El ocho, ¡niño, cómete el bizcocho!”. La pobresa i la fam infantil ha augmentat des que va esdevenir aquesta crisi. Alguns xiquets, els quals els seus pares no tenen recursos no es poden permetre fer la llista de la compra i han de recórrer a les cues dels Bancs d'Aliments. Aliments necessaris per a viure.

 

9.- “El nueve, anda dame si te atreves”. La violència de gènere, en aquesta últim setmana s'ha cobrat més de tres víctimes. On està la igualtat en aquest país, i la tolerància? L'home “macho” és covard, pega i mata. Què fer contra aquesta lacra? És molt preocupant.

10.- “El diez, ya empezamos otra vez”. Aquest infern no s'acaba. En aquesta crisi no sóc optimista. Falta molt per recórrer, falta molt per a no tornar repetir situacions adverses i nocives per a la societat. Sóc dels que pense que la història es torna a repetir, els temps dona moltes voltes. Aprenem del passat per no caure en les temptacions del present i intentar millorar per al futur.