Democràticament parlant

  Reconeixe-m'ho. Tsipras, Alexis Tsipras, mai diria allò que Rajoy va dir abans de les eleccions del 24 de maig: "Los griegos son muy griegos y mucho griegos". No. Tsipras és un president seriós, que s'ha enfrontat "als homes de negre". És més, Rajoy tampoc diria el que ha expressat Tsipras en un comunicat oficial: ''Els acreedors ens demanen mesures que perjudicaran als treballadors, els pensionistes; ens reclamen retalls dels sous públics i una pujada de l'IVA [...] En tot cas este periode de negociacions se'ns ha demanat reiteradament que aplicàrem acords anteriors, i en cap moment ens hem doblegat. Des de fa seis mesos el Govern dóna la batalla [als socis] en condicions d'asfíxia econòmica per revertir l'austeritat''.

  I tant que juny és el mes decisiu per a Grècia com ha dit en l'article «Grecia, más cerca del abismo... y de la salvación» Hibai Arbide Aza. L'objectiu de la parella Varoufakis-Tsipras ha estat revertir el nucli polític de les mesures d'austeritat imposades per la Troika als governs anteriors a l'actual. Consideren que és «absurd i inacceptable» una baixada de les pensiones, una reforma laboral i la pujada de l'IVA.
  La política dels poderosos és la política neoliberal del capitalisme més insensat, més feroç: el de There is no alternative (no hi ha alternativa). El capitalisme caníbal ha acabat amb l'Estat de Benestar de molts països, ha trencat la societat en milers trossos de misèria.
  Mentre que Rajoy i el seu Govern parlen la llenguatge neoliberal fins les seues últimes conseqüències, ens diuen que hem d'ajustar-nos més el cinturó perquè no hi ha més remei (there is no alternative), i que si «sin nuestras medidas no hubiera sido posible la recuperación económica», mentre que açò ocorre ací, Tsipras ha anunciat que el 5 de juliol els grecs podran decidir mitjançant referèndum «per a nosaltres, per les futures generacions, per la història dels grecs… Per la sobirania i la dignitat del nostre poble». Tsipras s'ha arriscat amb valentia.
  Front aquells que diuen que el referèndum no porta a cap lloc i aquells que sols veuen la democràcia un vot cada quatre anys, jo els dic que es facen esta pregunta una i altra vegada: què hi ha de més democràtic que comptar amb la ciutadania que t'ha escollit democràticament?

Un país de «merda»

  «La cultura humana se basa en la mierda. No sólo porque nuestras ciudades, prototipo de la civilización moderna, se erijan sobre gigantescos sistemas de aguas residuales. No sólo porque nuestro metabolismo no existiría, y por consiguiente tampoco la vida misma, sin la expulsión de excrementos, sino porque a través de la limitación de la mierda sabemos lo que la cultura es en realidad. Sin sombras no es posible la luz; sin suciedad no es posible la limpieza. Necesitamos enfrente a alguien inculto para poder tenernos a nosotros mismos por seres civilizados. Necesitamos la mierda para eliminarla y reafirmarnos, por medio de ella, en nuestro civismo. La mierda es indispensable para nuestra autognosis como personas modernas».

  Així comença el llibre de Florian Werner ''La materia oscura. Historia cultural de la mierda'' (Tusquets Editores. 2013. Traducció Aranzazu López Fernández). Este llibre el vaig escoltar nomenar per primera vegada l'any passat, en una assignatura del Màster d'Història Contemporània que es deia Històrial Cultural. Perquè «d'històries culturals» hi ha per a parar un tren. Es preguntaran per què vaig a escriure sobre la merda, però és quan algú es dona compte, veu, comprova, analitza, olora o sent que viu en un país de «merda», és per preocupar-se. 

  El dia 23 de juny es va celebrar la Nit de Sant Joan. És costum anar a la platja per cremar troncs, apunts d'exàmens, cartes d'amor, demanar desitjos i botar les ones del mar. Però, és costum quan arriba esta festa deixar milers de bosses, milers de botelles, milers de puntes de cigarrets, etc, etc... És a dir, és costum celebrar una festa sense prescindir de la «merda». Desconec si el senyor Florian Werner ha visitat les platges de l'estat espanyol a l'estiu i, precissament, quan es celebra la Nit de Sant Joan. Potser diria: açò quin país de «merda» és? 

  No deslligant-se del tema de la «merda», si algú tecleja en Google quins són els països més nets del món ens trobarem que hi ha alguns europeus: Berna, Estocolm, Helsinki, Oslo i Zurich. Són els que menys contaminants en diòxid de carboni, bona qualitat de l'aigua o carrers nets. Però qui s'emporta la palma és Calgari (Canadà), la ciutat més neta del món que multa amb 1.000 dòlars per «deixar caure» puntes de cigarrets o llançar qualsevol cosa per la finestra del cotxe. En Calgari, llançar xicles en qualsevol lloc que no siga un contenidor està penat amb 100 dòlars, orinar en ascensors 500 dòlars, i per deixar brut un bany públic s'ha d'abonar 100 dòlars. 

  Deixarem que s'ens menge la «merda»?

Foto de M. Molines.

D'investidures i desvestidures

 Amb este joc de paraules no pretenc fer un autèntic embarbussament.
 El passat dissabte 13 de maig tots els ajuntament de l'estat espanyol havien d'estar constituïts i donar pas a un nou exercici de govern que en molts casos ha canviat ''la vara de mando'' de mans. Aquest complement protocol·lari, que per la seua forma emet autoritat sobre un grup, serveix com a símbol d'investidura d'un alcalde o alcaldessa.

 Mentre alguns s'han aferrat a la ''vara de mando'' durant dècades, ja no simbòlicament, sinó com a demostració de poder, ara la situació ha fet un gir de tres-cents seixanta-cinc graus. Molts han estat és alcaldes i les alcaldesses han aprofitat per desvestir-se de la ''vara de mando''. Uns l'oferien al poble simbòlicament, altres l'agafaven aferrissadament i, altres, simplement, no li donaven gaire importància. Uns dels exemples més clars va ser el de l'alcalde de València Joan Ribó, qui en una part del seu discurs va dir exactament açò: «Entendreu, ara, el poc entusiasme amb que he rebut la que reconeixem com la ''vara de mando''. Com alcalde nomenat, ni la vara ni el ''mando'', per això, davant de vostès, i de la ciutadania, demane al senyor Secretari del plenari que la guarde on crega perquè no és un símbol que represente la meua forma de governar. Preferisc, en qualsevol cas, el diàleg, amb els meus veïns i veïnes».
 S'imaginen a Rita Barberá entregant la ''vara de mando'' al poble? I als seus votants? I desvestir-se del seu vestit roig? En fi, això ja és passat. Però històric.