Comença a no ser una novetat que alguns historiadors pronostiquen
que la pròxima guerra mundial serà la de l’aigua. Aquesta és, per a
totes les espècies que convivim en el planeta blau, un bé que ens dóna
vida. Sense l’aigua no hi seríem ací. Això és una obvietat.
Tanmateix, la guerra per l’aigua ja existeix des de fa dèsset anys a
Cochabamba, Bolívia. I quasi ningú ho sap, perquè no és primera plana de
les noticiaris de la premsa estatal ni internacional. Tan sols, quan
algun periodista decideix investigar sobre un tema i surt a la llum,
però ràpidament desapareix per altres successos més mediàtics.
La polèmica del conflicte rau en la privatització: en la venta
d'empreses públiques i, al mateix temps, en les noves empreses privades
que podien perforar en pous que estaven en sòl públic. A més, per si
això fóra poc, els ciutadans havien de fer als seus deutes amb els seus
bens immobles. Sobre el paper, significava que el consorci internacional
anomenat Aguas del Tunari podia cobrar per l’aigua que els veïns
obtingueren dels seus pous, del riu o inclús recolliren de la pluja, i
que si aquestos no pagaven estava autoritzada a desnonar-los i quedar-se
amb les seus cases. Injustícia. Açò va provocar una sèrie de protestes
que acabaren amb centenars de ferits i amb l’assassinat del jove Víctor
Hugo Daza. Ningú sap qui va disparar la bala que el va matar.
A
partir d’aquells successos de l’any 2000 la lluita dels activistes per
subministrar aigua corrent a tota la regió és una cursa que no té fre,
perquè no sols les privatitzacions s’intenten beure tota l’aigua, sinó
també els governs, incapaços d’oferir solucions a un problema que serà
cada vegada més actual.
