Eduardo Galeano comença un dels seus capítols de la següent manera:
"La historia del fútbol es un triste viaje del placer al deber. A medida
que el deporte se ha hecho industria, ha ido desterrando la belleza que
nace de la alegría de jugar porque sí". (El fútbol a sol y sombra,
1995)
L'escriptor uruguaià té tota la raó del món. El futbol, ja
no és futbol, perquè fa temps que es convertí en un negoci lucratiu
desesperat; el pitjor exemple per a educar en valors a la societat. Els
empresaris utilitzen els clubs i els jugadors com a marionetes i creen
el seu propi Circ du Solei, expulsant promeses de més fama i més diners.
I els jugadors queden hipnotitzats, ja no per la pilota, sinó per un
paper rectangular anomenat bitllet.
I és que la majoria dels
jugadors professionals ja no senten els colors de l'equip de la seua
ciutat, sinó que senten els colors dels bitllets d'euros, de lliures, o
de dòlars. Tot i que trobem casos coneguts en el futbol del segle XXI de
jugadors que no han deixat el club on es formaren per "un puñado de
dólares". Aquestos són els casos de Totti (AS Roma), Maldini (AC Milà),
Baresi (AC Milà), Giggs (Manchester United), Puyol (FC Barcelona),
Carragher (Liverpool FC), Adams (Arsenal), Guerrero (Athletic de
Bilbao), Ettori (Mónaco), i hi haurà milers escampats pel món.
Però també hi ha molts jugadors que busquen la fama a través dels
diners. L'estiu és una bona època perquè els clubs de futbol amb més
pressupost "consumisquen" jugadors en un mercat "lliure" i "global" com
el que vivim. Ho va dir Gerard Piqué, jugador del FC Barcelona, abans
que acabara la temporada: "Todos sabemos lo que se mueve en el palco del
Real Madrid, ha sido así siempre". Es mou la política del negoci, del
benefici, que al final és el que compta.
Podríem dir o comparar
que la tribuna presidencial d'un equip de futbol és la política que
defineix el paradigma econòmic del nostre temps. En definitiva, el
neoliberalisme. Noam Chomsky ho exposa clarament: "Les iniciatives
neoliberals es presenten com polítiques de lliure mercat que fomenten la
iniciativa privada i la llibertat del consumidor [...], i soscaven la
inoperància dels governs incompetents burocràtics i parasitaris, que mai
fan res bo...". Com la Reial Federació Espanyola de Futbol.
D'actualitat també és el "cas Neymar", un jugador de futbol nascut a
Mogi das Cruzes. Com molts xiquets brasilers ser futbolista era un
somni, utòpic i distòpic. Des que va arribar al Barça tot han estat
problemes econòmics amb el vertader preu del seu fitxatge. Neymar i el
seu pare han caigut en una xarxa difícil d'eixir. És un futbolista que
no m'ha causat gran simpatia mai, sobretot per l'ego que desprèn; i que
desprenen tots aquells que es creuen superiors, ja siga en el baló en
les peus o en el compte bancari.
En resum, la riquesa en el
futbol genera desigualtat. O si no que els ho diguen a les categories de
Segona Divisió B o Tercera, o Preferent. Clubs històrics han
desaparegut per a sempre perquè el neoliberalisme és l'enemic immediat
per a la societat.
