L'or blau

Comença a no ser una novetat que alguns historiadors pronostiquen que la pròxima guerra mundial serà la de l’aigua. Aquesta és, per a totes les espècies que convivim en el planeta blau, un bé que ens dóna vida. Sense l’aigua no hi seríem ací. Això és una obvietat.

Tanmateix, la guerra per l’aigua ja existeix des de fa dèsset anys a Cochabamba, Bolívia. I quasi ningú ho sap, perquè no és primera plana de les noticiaris de la premsa estatal ni internacional. Tan sols, quan algun periodista decideix investigar sobre un tema i surt a la llum, però ràpidament desapareix per altres successos més mediàtics. 

La polèmica del conflicte rau en la privatització: en la venta d'empreses públiques i, al mateix temps, en les noves empreses privades que podien perforar en pous que estaven en sòl públic. A més, per si això fóra poc, els ciutadans havien de fer als seus deutes amb els seus bens immobles. Sobre el paper, significava que el consorci internacional anomenat Aguas del Tunari podia cobrar per l’aigua que els veïns obtingueren dels seus pous, del riu o inclús recolliren de la pluja, i que si aquestos no pagaven estava autoritzada a desnonar-los i quedar-se amb les seus cases. Injustícia. Açò va provocar una sèrie de protestes que acabaren amb centenars de ferits i amb l’assassinat del jove Víctor Hugo Daza. Ningú sap qui va disparar la bala que el va matar.

A partir d’aquells successos de l’any 2000 la lluita dels activistes per subministrar aigua corrent a tota la regió és una cursa que no té fre, perquè no sols les privatitzacions s’intenten beure tota l’aigua, sinó també els governs, incapaços d’oferir solucions a un problema que serà cada vegada més actual.

Neymar y el neoliberalisme

  Eduardo Galeano comença un dels seus capítols de la següent manera: "La historia del fútbol es un triste viaje del placer al deber. A medida que el deporte se ha hecho industria, ha ido desterrando la belleza que nace de la alegría de jugar porque sí". (El fútbol a sol y sombra, 1995)

  L'escriptor uruguaià té tota la raó del món. El futbol, ja no és futbol, perquè fa temps que es convertí en un negoci lucratiu desesperat; el pitjor exemple per a educar en valors a la societat. Els empresaris utilitzen els clubs i els jugadors com a marionetes i creen el seu propi Circ du Solei, expulsant promeses de més fama i més diners. I els jugadors queden hipnotitzats, ja no per la pilota, sinó per un paper rectangular anomenat bitllet.

  I és que la majoria dels jugadors professionals ja no senten els colors de l'equip de la seua ciutat, sinó que senten els colors dels bitllets d'euros, de lliures, o de dòlars. Tot i que trobem casos coneguts en el futbol del segle XXI de jugadors que no han deixat el club on es formaren per "un puñado de dólares". Aquestos són els casos de Totti (AS Roma), Maldini (AC Milà), Baresi (AC Milà), Giggs (Manchester United), Puyol (FC Barcelona), Carragher (Liverpool FC), Adams (Arsenal), Guerrero (Athletic de Bilbao), Ettori (Mónaco), i hi haurà milers escampats pel món.

  Però també hi ha molts jugadors que busquen la fama a través dels diners. L'estiu és una bona època perquè els clubs de futbol amb més pressupost "consumisquen" jugadors en un mercat "lliure" i "global" com el que vivim. Ho va dir Gerard Piqué, jugador del FC Barcelona, abans que acabara la temporada: "Todos sabemos lo que se mueve en el palco del Real Madrid, ha sido así siempre". Es mou la política del negoci, del benefici, que al final és el que compta.

  Podríem dir o comparar que la tribuna presidencial d'un equip de futbol és la política que defineix el paradigma econòmic del nostre temps. En definitiva, el neoliberalisme. Noam Chomsky ho exposa clarament: "Les iniciatives neoliberals es presenten com polítiques de lliure mercat que fomenten la iniciativa privada i la llibertat del consumidor [...], i soscaven la inoperància dels governs incompetents burocràtics i parasitaris, que mai fan res bo...". Com la Reial Federació Espanyola de Futbol.

  D'actualitat també és el "cas Neymar", un jugador de futbol nascut a Mogi das Cruzes. Com molts xiquets brasilers ser futbolista era un somni, utòpic i distòpic. Des que va arribar al Barça tot han estat problemes econòmics amb el vertader preu del seu fitxatge. Neymar i el seu pare han caigut en una xarxa difícil d'eixir. És un futbolista que no m'ha causat gran simpatia mai, sobretot per l'ego que desprèn; i que desprenen tots aquells que es creuen superiors, ja siga en el baló en les peus o en el compte bancari.

  En resum, la riquesa en el futbol genera desigualtat. O si no que els ho diguen a les categories de Segona Divisió B o Tercera, o Preferent. Clubs històrics han desaparegut per a sempre perquè el neoliberalisme és l'enemic immediat per a la societat.

Les Falles, encara en el 2017

  Les Falles són folklore encara en el 2017. Això no ha canviat des que el mateix folklore fou institucionalitzat pels ajuntaments a partir de 1939. Sí, quan el franquisme es fa amb el poder per la força de les armes. Tanmateix, encara hui podem veure com les juntes centrals falleres estan presidides pels alcaldes/esses i regidors/es de festes. Quan hi haurà un veritable canvi?

  Les Falles són el "tot val" encara en el 2017. No hi ha cap tipus de civisme en el comportament d'algunes persones, que a parer meu , són "ninots" que formarien part d'un monument faller. I cap d'aquells o aquelles haurien de ser indultats. L'actitud d'algunes persones quan et passeges pel carrer en aquests dies (perquè se suposa que tu també tens drets a caminar o circular en bicicleta pel carrer i no sols qui va vestit amb uniformes aburgesats que res tenen a veure amb la pagesia valenciana del segle passat ni l'anterior ni el de més enllà), és totalment diferent de la d'un dia que no siguen Falles.

   Les Falles encara consisteixen en el 2017, segons l'argot faller valencià, en "pegar-se foc". És a dir, no a la bonzo, sinó incendiar el fetge i l'estómac. Una bacanal gens saludable per a la integritat física de la joventut, que apareix pels carrers de les ciutats i pobles com si formaren part d'un quadre de Goya en la seua col·lecció de "los desastres de la guerra". On estan els pares i mares, "responsables" de la cura de les seues criatures "innocents"?

   Les Falles són encara en el 2017, "nosaltres" -els fallers i falleres- i "vosaltres" -aquells i aquelles que pensen que els no fallers, no es mereixen viure en la ciutat on han nascut i s'han educat-. "Vés-te'n d'ací si no vols que et molestem", "Exilia't", "Si no t'agraden les Falles, no eres valencià". La ciutat és "nostra", vull dir, aleshores la ciutat és "vostra"? Quin embolic.

   El cas és que les Falles en el 2017 no han canviat. Si la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat ha tingut alguna positiva és l'augment del turisme, però això ja ho feia fa dècades. Aquesta declaració, però, hauria de servir per a donar més visibilitat a col·lectius com els artistes fallers. La declaració hauria de servir per a demostrar que tots podem conviure. La declaració de la UNESCO hauria de servir per a educar sobre els usos i abusos que es produeixen durant les Falles.

La cabina telefònica (o la cabina telefònica com a primera víctima del consumisme)

  «La cabina», de Antonio Mercero, probablement té moltes lectures. De fet, els seus creadors no han donat mai una resposta sobre la vertadera intenció del missatge que hi ha darrere d'aquest curt-metratge de l'any 1972.

  La sinopsis del film pot resumir-se així: Un ciutadà comú i corrent queda atrapat en una cabina telefònica. Al principi no li dóna importància, ho accepta com un colp de mala sort quotidià. Però, a mesura que passa el temps i no aconsegueix eixir, l'angúnia cau sobre ell. Tampoc ajuda que ningú, ni transeünts ni professionals, aconseguixen obrir la porta. La cabina es converteix minut a minut en en una trampa, un mecanisme diabòlic que no respon davant la lògica. Indestructible. Sense eixida.
De cabines telefòniques hi ha (o hi havia) de moltes formes. Jo tan sols recorde les blaves i verdes que posseïx Telefónica i les cabines roges de Londres. La culpa de la progressiva desaparició de la cabina telefònica, va ser el telèfon mòbil, un mitjà còmode i de fàcil transport (no tant en els seus inicis, com ho és ara). Sociològicament parlant, els propietaris del mòbil en els anys noranta eren agents comercials, informàtics o polítics d'alt rang.


  La cabina telefònica no es pot transportar, havies de tindre diners sempre a mà per fer ús d'ella, havies de caminar algun que altre kilòmetre per arribar fins a ella i si no funcionava estaves perdut. Aleshores, si ho penseu bé, la cabina evolucionà cap a un sistema radiotelefònic útil i eficaç, és a dir, un mòbil per cridar des d'on volgueres, enviar missatges, fer fotos, baixar aplicacions, etc...
  El mòbil, com les persones de carn i ossos, també tenen generacions. Ja van per la cinquena generació. (Segurament, demà aniran per la sisena ja, i no ens haurem adonat) I cada vegada, les distintes generacions s'acurten més. Tot depèn de les empreses de mòbils, o de les anomenades empreses «de les noves tecnologies». Tot depèn, també, de la societat, pensada i construïda per a consumir, utilitzant paraules de Z. Bauman.
  Vaig tindre el meu primer mòbil als setze anys. Un Motorola. Era l'evolució de l'evolució de la doble evolució del primer Motorola DynaTAC (1973). Ara tothom té mòbil, quan dit tothom, pense en els avis, àvies pares, mares, xiquets i xiquetes (aquests últims apenes complixen els deu anys de vida).
  Aquest aparell ha creat sers amb una identitat, que poden elegir (homo eligens) el mòbil que desitgen sense importar el preu. L'obsessió d'algunes persones per aconseguir l'última generació dels mòbils, els ha tancat en una bambolla, en un cabina sense eixida.
  José Luis Vázquez en «La cabina», no és una víctima del consumisme... O sí? Realment necessitava, o desitjava, cridar per telèfon, si en casa, segurament tindria un? Som sensibles o vulnerables a les novetats del mercat? No sé si Antonio Mercero es va avançar al seu temps i va voler predir la futura bogeria del consumisme insostenible dels telèfons mòbils o semblants, però el que està clar és que el mercat ha utilitzat l'art del marketing per a impedir que es tanquen opcions i perquè es realitzen desitjos (somnis) impossibles. Sense els individus, el mercat desapareix.