La
mort de Rita Barberá em va sorprendre desdejunant. Tot i això, vaig
poder digerir correctament el que estava menjant, perquè en el meu
cor no hi havia pena. No tinc motiu per estar trist, sincerament.
Cadascú podrà sentir sobre la mort una cosa diferent. A mi la mort
m'afecta si és algú del meu entorn o alguna persona que admire. No
m'ha passat el mateix amb Rita.
Ella
fou una dona molt controvertida. Des de la distància, perquè no sóc
ciutadà del Cap i Casal, sempre em va semblar una hooligan
de la política. I ho demostrava quan pujava al balcó de
l'ajuntament en cada mascletà fallera. Saludava al públic, i es
burlava dels seus enemics. Per tant, podem posar en dubte tot el seu
llegat, enfortit gràcies a totes aquelles majories absolutes que
anava collint en cada any electoral.
Rita
estava enamorada de València, vint anys donen per a molt. El PP de
València estava obsessionat en col·locar la ciutat en el centre del
mapa terraqüi, com una Atenes o una Roma en el seu màxim esplendor.
Com a dona, però, volia deixar una petjada inesborrable, i ho va fer
amb les obres faraòniques (imitant a Keops) de les Arts i les
Ciències, Copa Amèrica i Fórmula 1. No existia a València cap
obsessió que tots aquests esdeveniments. Ah! I les Falles. Eixa
festa que tants orgasmes produeix en la societat valenciana. La pega
de tot: la deixadesa de barris sencers els quals mancaven d'inversió
en polítiques socials: començant per Ciutat Vella i acabant en el
Cabanyal. Tot el patrimoni anava morint amb ella en el poder.
Ara,
després de la seua mort, han sortit companys de partit a defendre el
seu llegat. Un d'ells ha estat Esteban González Pons, qui es
considera, en un article titulat «Rita Barberá» d'una secció de
''Las Provincias'', el seu alumne i ella la seua mestra. Us invite a
llegir-lo, la primera frase no deixa dubte qui és el senyor Esteban
i la seua falta de rigorositat. En resum, la conclusió que puc
extraure del seu article és que a Rita Barberá l'haurien de coronar
Imperator Caesar Augustus. Tanmateix, jo no plore per Rita, plore pel
teatre i la demagògia d'Esteban
González Pons.
