IR(RITA)CIÓ 4.0

   La mort de Rita Barberá em va sorprendre desdejunant. Tot i això, vaig poder digerir correctament el que estava menjant, perquè en el meu cor no hi havia pena. No tinc motiu per estar trist, sincerament. Cadascú podrà sentir sobre la mort una cosa diferent. A mi la mort m'afecta si és algú del meu entorn o alguna persona que admire. No m'ha passat el mateix amb Rita.

  Ella fou una dona molt controvertida. Des de la distància, perquè no sóc ciutadà del Cap i Casal, sempre em va semblar una hooligan de la política. I ho demostrava quan pujava al balcó de l'ajuntament en cada mascletà fallera. Saludava al públic, i es burlava dels seus enemics. Per tant, podem posar en dubte tot el seu llegat, enfortit gràcies a totes aquelles majories absolutes que anava collint en cada any electoral.

  Rita estava enamorada de València, vint anys donen per a molt. El PP de València estava obsessionat en col·locar la ciutat en el centre del mapa terraqüi, com una Atenes o una Roma en el seu màxim esplendor. Com a dona, però, volia deixar una petjada inesborrable, i ho va fer amb les obres faraòniques (imitant a Keops) de les Arts i les Ciències, Copa Amèrica i Fórmula 1. No existia a València cap obsessió que tots aquests esdeveniments. Ah! I les Falles. Eixa festa que tants orgasmes produeix en la societat valenciana. La pega de tot: la deixadesa de barris sencers els quals mancaven d'inversió en polítiques socials: començant per Ciutat Vella i acabant en el Cabanyal. Tot el patrimoni anava morint amb ella en el poder.

  Ara, després de la seua mort, han sortit companys de partit a defendre el seu llegat. Un d'ells ha estat Esteban González Pons, qui es considera, en un article titulat «Rita Barberá» d'una secció de ''Las Provincias'', el seu alumne i ella la seua mestra. Us invite a llegir-lo, la primera frase no deixa dubte qui és el senyor Esteban i la seua falta de rigorositat. En resum, la conclusió que puc extraure del seu article és que a Rita Barberá l'haurien de coronar Imperator Caesar Augustus. Tanmateix, jo no plore per Rita, plore pel teatre i la demagògia d'Esteban González Pons.

Els fantasmes de la guerra civil/Ghosts of Spanish Civil War

(Versió catalana)

 L'Estat Espanyol és una democràcia dèbil en quant a justícia i dignitat. Ho és perquè vuitanta anys després, un colp d'estat fracassat, esdevingut en guerra civil i conseqüències de les quals encara estan present, hi ha qui celebra una missa per homenatjar un dictador que va ordenar matar centenar de milers de persones. Ho és perquè vuitanta anys després, hi ha alguns partits que es neguen a condemnar aquell 18 de juliol de 1936 i sí condemnen colps d'estat d'altres països. Ho és perquè vuitanta ants després, hi ha gent que diu que no s'han d'obrir ferides, mentre les veus dels represaliats estan dormides en les fosses comuns esperant un soterrament digne. Ho és perquè vuitanta anys després, no hi ha cap museu en tot l'estat que dedique, en la seua totalitat, a explicar l'episodi que va dividir la societat.

 

 (English version)

Spain is a weak democracy as for justice and dignity. It is because eighty years after, a military coup which caused a civil war and his consequences still are among us, there is people who celebrate a mass for paying tribute to a dictator who ordered killing thousands of citizens and soldiers. It is because eighty years after, there are some political parties that don't condemn the 18th of July, on 1936, and condemn other military coups in other countries. It is because eighty years after, there is people that say that "we don't have to open wounds", meanwhile the dictatorship victims' voices are asleep in the common graves waiting a dignified burial. It is because eighty years after, there is none museum in Spain which explain the episode that divided the society.

TRUMP(ELLOT)

  Conec a un senyor, de llarga trajectòria en l'escriptura, que va donar la mà a Donald Trump. Diu que va ser en un viatge a Nova Jersey, allà pels anys 80 o 90. No ho recorda molt bé, ja saben, l'home té vuitanta quatre anys i la memòria envelleix com les persones.

  Rercorda al candidat republicà a la presidència dels EEUU com un home alt, més ros que ara. No sabia per què estava ell allà, si la reunió anava de turisme. Tots sabem, més o menys, qui és el xenòfob de Trump. Ha dit nombroses frases que malauradament passaran a la història. Però passaran perquè els seus fidels -feligresos- el segueixen amb gran fervor. Són d'aquells patriotes que escupeixen cada vegada que afirmen que els blancs arribaren primer al continent americà.

  No he vist mai a ningú parlar amb tant de repudi contra l'ésser humà. Hitler, Franco, Mussolini, i molts més ho van fer en el seu moment, però això ja és història. Ah! Però que la història es pot repetir? Trump és capaç de tot. Això diu. El món viu en un moment delicat. S'està aprofitant d'esta conjuntura de desprestigi de la política i la manca d'efectivitat de les institucions? Parla molt, sempre amb el mateix to: fanfarró.

  En estos moments em ve a la memòria Nelson Mandela, Gandhi, Allende, Mújica, Rosa Parks, Anna Frank, Dolores Ibarruri, Rigoberta Menchú, Rosa Luxemburgo, etc... Persones que lluitaren pels drets de les persones, perquè els seus descendents visqueren en un món millor. I ara este home s'ho vol carregar tot.

SUFRAGI UNIVERSAL... FEMENÍ

 «Sufragistes», dirigida per Sarah Gavron, m'ha emocionat. M'ha fet emocionar-me amb ràbia i amb justícia. L'activisme polític anà evolucionant amb força gràcies a les revolucions decimonòniques on quasi sempre els principals protagonistes eren els homes. Però quan un historiador va escarbant entre les línies dels llibres sorgeixen preguntes: La història la fan els homes? Però, i elles?

 Elles, les dones, han estat, i són, protagonistes de la història de la humanitat. Algú pot negar el seu valuós paper? Doncs bé, la pel·lícula «Sufragistes» és un d'eixos grans homenatges a les dones activistes que lluitaren per enderrocar el mur de la desigualtat en majúscules. Què hi ha més just que lluitar pel que és just?

 Les activistes pel dret del vot de la dona de les primeres dècades del XX són treballadores explotades per un poder ple d'homes cecs, que veien la dona com un subjecte inferior, sense dret a opinar, sense dret a cridar, sense dret a guanyar-se la llibertat.

 Arribat el segle XXI, gran part de la societat es pregunta si hem progressat? Molt poc, diria jo. Hem progressat en tecnologia d'avantguarda, no simplement per facilitar la nostra qualitat de vida, sinó per demostrar que de la guerra viu el món. Tanmateix, no hem progressat en un educació, que és la que proporciona a les generacions presents una major conscienciació de la desigualtat entre dones i homes.

 En definitiva, com diu l'activista, Maud Watts, interpretada per  Carey Mulligan, «Hi ha una altra manera de viure».

IR(RITA)CIÓ 2.0

  Aquest any, com l'anterior, tampoc tenia intenció d'escriure absolutament res sobre les falles, perquè sembla que serà una celebració tranquil·la, com la que es suposava que anava a ser l'anterior.

  El cas és que ha passat un any des que Rita Barberà va pronunciar aquella paraula: caloret. I es va convertir en un "hit" faller. El posaven en les comissions falleres fins que els altaveus rebentaren. Òbviament per mofar-se.

  La catàstrofe per a la Reina de l'humor era imminent.

  Malauradament, es recordarà per a sempre, perquè fou el dia en què l'alcaldessa de València feu el ridícul quan començà a parlar en valencià. Mesos després s'emportà l'hòstia més gran de la seua vida: ja no tornaria a presidir més les mascletades durant uns anys perquè la ciutadania en les urnes va dir prou.

  Rita ja no és alcaldessa de la seua ciutat, eixa ciutat corrupta que ella capitanejava des de 1991. Els diversos casos de corrupció li han esclatat com un masclet en tota la cara. «In da face». Ella s'excusa en què no té res a veure amb tots els diners que ha furtat als valencians i les valencianes. Tot i això, el més irritant és que ella s'amaga entre bastidors -entre cortines-, i el seu partit la manté en el Senat. I encara més irritant de tot és que està aforada.