Com tothom sabrà, divendres
va començar la cursa de la campanya electoral. La meta, per tant, serà
el dia de les eleccions quan es sàpiga el guanyador. Els partits
polítics «engalanen» els carrers dels pobles i de les ciutats amb les
cares dels seus caps de llista i també amb lemes estimulants -amenaçants
(!?), veritats absolutes, promeses, etc...- per fer acudir la
ciutadania a les urnes. Jo també he decidit començar la campanya
electoral. Millor dit, la meua pròpia campanya electoral.
Emprendré la cursa, en aquesta primera entrada, amb la mentida com art
polític des de la seua formulació, a la inquietud, a la sospita perquè
la mentida pot ser -és- objecte d'aprenentatge i, a més, es pot
perfeccionar, és a dir, és mal·leable. La ciutadania, lamentablement,
està acostumada a la mentida, així ho crec jo ja que la mentida no deixa
de ser «l'art de la construcció del versemblant», de la veritat o
d'allò que és vol fer creïble.
La mentida no deixa de ser també
un «artefacte» o acte cultural, per això mereix una caracterització
específica que remet a un espai concret. Aquest és, com no, l'espai de
la política. La política com depositaria «per excel·lència de la
mentira, como espai que tan sols no afavoreix la mentida sinó com espai
que exigeix mentir en l'organització i comunicació de la multiplicitat
d'assumptes que han de ser gestionats.» (Mendiola Gonzalo, I. Resenya El
arte de la mentira política, Rev. int. estud. vascos. 52, 1, 2007,
175-178). Si fem un repàs des de l'Antiga Grècia fins a l'actualitat que
la mentira en la política era una pràctica comú pel seu actriu. Ah!,
però es atractiva la mentida? Per descomptat, i morbosa i mediàtica.
Mai hauria pensat que el senyor Jonatha Swift, autor dels Viatges de
Guilliver poguera estar darrere del llibre que ací explique, The Art of
Political Lying. Un llibre que ha de ser contextualitzat, en el «marc de
tota una línia de reflexió de llarg recorregut que ve a indagar la
manera en què la mentida esdevé en l'àmbit polític» i, per altra part, «en
els inicis de l'Anglaterra del segle XVIII, on la importància de la
sàtira política es posava com a exemple.»
La mentida, ens diu
Swift, és antiga i sorgí per primera vegada com mentida política. A més,
afegeix que “mai es diu una veritat sense intenció de que prenga com
una mentida, ni una aquesta sense un propòsit de que es prenga com a
veritat. Sobre aquesta base, de l'exercici de la política cal dir, en el
present, ara, que es fonamenta en el desig de perdurar en el poder i en
la necessitat de donar forma al territori que es governa.
La
ciutadania, el poble, ha estat enganyat -durant segles- a propòsit , i
no té cap dret a pretendre ser instruït en la veritat de la pràctica del
govern”, és a dir, aquesta cita de John Arbuthnot, un satíric escocès i
que va col·laborar en el llibre amb Swift, afirma que allò polític és
ocult, i el que s'oculta és la veritat. Tanmateix, la mentida pot ser
també utilitzada amb raó pel poble com una arma per a enderrocar els
polítics i a més defendre's dels mateixos. La mentira, per tant, és com
un pretext perquè el ciutadà puga utilitzar, en ocasions, per a fer
front als abusos del poder.
L'actualitat de l'Art de la mentida
política és indiscutible. La mentida ens fa pensar en la situació
política que estem vivint, i ara més pel fet de que s'aproximen unes
eleccions decisives en un territori el qual ha estat acostumat -i
exposat- a la mentida política. Ni la transició d'un període dictatorial
-on la mentira era més utilitzada que la pròpia Bíblia- cap una
democràcia ha servit sinó per augmentar la farsa i la mentira dels
polítics, i d'alguns ciutadans també. Així que no es fien.
