L'any 1992 es va firmar per alguns membres de la Unió Europea una Carta
de les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquest fet, a priori, era un
pas endavant perquè els estats membres de la Unió Europea reconegueren
que en els seus propis territoris hi havia habitants que parlaven altres
llengües. Però prompte, van sorgir crítiques, des de teòrics del dret
fins filòlegs, al voltant del contingut de la carta.
Algunes crítiques, com les de Josep Romeu, suggerien que la carta no contemplava la perspectiva política, simplement la vessant cultural. A més, no era una carta on les llegües regionals o minoritàries havien de ser considerades, sinó com cada estat les podria tractar. La carta careixia de força jurídica, amb la qual cosa el seu incompliment no podia ser denunciat per mitjans judicials. A d'aquestes crítiques se li va unir una de les més importants: com la Unió Europa acostuma a fer, en ningun moment es va comptar amb les comunitats de les llengües minoritzades, sinó que es va elaborar amb una retòrica oportunista “des de dalt”.
El dia 5 de novembre es van complir vint-i-dos anys de la carta, i des d'aquell any s'han afegit nous membres que l'han firmat i ratificat. Malgrat que la carta es va aprovar en l'any 1992, en alguns països, entre ells l'Estat Espanyol, no va ser fins l'any 2001 quan va entrar en vigor definitivament. Hi ha alguns estudis que van fer sorgir anàlisis sobre l'estat de les llengües regional o minoritàries. L'any 2008 es va publicar un informe sobre l'impacte de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries en l'Estat Espanyol: primer amb un informe del Comité d'Experts sobre la Carta i després una recomanació del Comité de Ministres del Consell d'Europa sobre l'aplicació de la Carta en l'Estat Espanyol.
En el cas del País Valencià l'informe, a l'altura de 2008, el Comité d'Experts trobava a faltar per part del govern valencià un mapa detallat de les zones lingüístiques i una explicació dels criteris utilitzats per determinar dites zones. El Comité d'Experts es trobà amb una decepció a l'hora d'efectuar l'informe. S'afegia a la desatenció del govern valencià que l'oferta educativa en l'ensenyança primària en valencià no era la correcta. El Comité d'Experts esmentà a les autoritats que establira models educatius fonamentalment en valencià per a tot el programa escolar en primària. Igual en l'ensenyança tècnic i professional, en la superior, en la història i la cultura, i en la formació inicial i permanent del professorat. Però una cosa és la lletra negra i el full blanc, i altra la crua realitat.
Els membres del Comité tenien clar que el govern autonòmic -i espanyol- estava incomplint molts dels articles de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries des de l'educació, passant pels serveis públics, serveis culturals, l'administració pública (autonòmica i estatal), justícia i mitjans de comunicació. En aquesta tirallonga d'espais, la llengua valenciana continua empolsegant-se en un calaix. Els dèficits d'aquests compliment es van veure agreujats pel tancament de RTVV i TV3.
Per últim, segons Jaume Mateu i Martí, “malgrat les reiterades demostracions de l’existència de demanda, 126.000 alumnes més estarien estudiant en valencià si la Generalitat Valenciana oferirà l’opció d’ensenyament en valencià en tots els centres. De fet al País Valencià el 46% (643 sobre un total de 1.373) dels centres no ofereixen cap programa d’ensenyament en valencià. La Generalitat valenciana continua tancant aules i línies en valencià (català) a les escoles públiques. Segons una font, el curs 2014 això ha afectat 136 escoles. Escola Valenciana ha qualificat la resolució de Conselleria “d’atac històric” als programes d’educació “òptims” en els últims 30 anys.”
Algunes crítiques, com les de Josep Romeu, suggerien que la carta no contemplava la perspectiva política, simplement la vessant cultural. A més, no era una carta on les llegües regionals o minoritàries havien de ser considerades, sinó com cada estat les podria tractar. La carta careixia de força jurídica, amb la qual cosa el seu incompliment no podia ser denunciat per mitjans judicials. A d'aquestes crítiques se li va unir una de les més importants: com la Unió Europa acostuma a fer, en ningun moment es va comptar amb les comunitats de les llengües minoritzades, sinó que es va elaborar amb una retòrica oportunista “des de dalt”.
El dia 5 de novembre es van complir vint-i-dos anys de la carta, i des d'aquell any s'han afegit nous membres que l'han firmat i ratificat. Malgrat que la carta es va aprovar en l'any 1992, en alguns països, entre ells l'Estat Espanyol, no va ser fins l'any 2001 quan va entrar en vigor definitivament. Hi ha alguns estudis que van fer sorgir anàlisis sobre l'estat de les llengües regional o minoritàries. L'any 2008 es va publicar un informe sobre l'impacte de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries en l'Estat Espanyol: primer amb un informe del Comité d'Experts sobre la Carta i després una recomanació del Comité de Ministres del Consell d'Europa sobre l'aplicació de la Carta en l'Estat Espanyol.
En el cas del País Valencià l'informe, a l'altura de 2008, el Comité d'Experts trobava a faltar per part del govern valencià un mapa detallat de les zones lingüístiques i una explicació dels criteris utilitzats per determinar dites zones. El Comité d'Experts es trobà amb una decepció a l'hora d'efectuar l'informe. S'afegia a la desatenció del govern valencià que l'oferta educativa en l'ensenyança primària en valencià no era la correcta. El Comité d'Experts esmentà a les autoritats que establira models educatius fonamentalment en valencià per a tot el programa escolar en primària. Igual en l'ensenyança tècnic i professional, en la superior, en la història i la cultura, i en la formació inicial i permanent del professorat. Però una cosa és la lletra negra i el full blanc, i altra la crua realitat.
Els membres del Comité tenien clar que el govern autonòmic -i espanyol- estava incomplint molts dels articles de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries des de l'educació, passant pels serveis públics, serveis culturals, l'administració pública (autonòmica i estatal), justícia i mitjans de comunicació. En aquesta tirallonga d'espais, la llengua valenciana continua empolsegant-se en un calaix. Els dèficits d'aquests compliment es van veure agreujats pel tancament de RTVV i TV3.
Per últim, segons Jaume Mateu i Martí, “malgrat les reiterades demostracions de l’existència de demanda, 126.000 alumnes més estarien estudiant en valencià si la Generalitat Valenciana oferirà l’opció d’ensenyament en valencià en tots els centres. De fet al País Valencià el 46% (643 sobre un total de 1.373) dels centres no ofereixen cap programa d’ensenyament en valencià. La Generalitat valenciana continua tancant aules i línies en valencià (català) a les escoles públiques. Segons una font, el curs 2014 això ha afectat 136 escoles. Escola Valenciana ha qualificat la resolució de Conselleria “d’atac històric” als programes d’educació “òptims” en els últims 30 anys.”
