Una història de lluita feminista

  A Olympe de Gouge, coneguda amb el pseudònim de Marie Gouze, la guillotinaren els jacobins el 3 de novembre de 1793 acusada de conspirar contra la revolució. Ella pertanyia als girondins, que grup polític moderat i federalista de l’Assemblea Legislativa i de la Convenció Nacional francesa.

  Des de ben jove va mostrar la seua sensibilitat cap al maltractament dels esclaus negres i va escriure algunes reflexions a través de pamflets. Això li va permetre formar part de la “Société, des amis des noirs”, creada en 1788. Era la primera societat abolicionista de França. Van tindre com a rivals més pròxims el “Club de l’hôtel de Massiac”, fundadors dels quals s’oposaren, inclús, a aplicar els Drets de l’Home i la Ciutadania en les seues pròpies colònies.

  La jove Olympe va estar considerada com una de les intel·lectuals més importants durant els anys de la Revolució Francesa i nombrosos homes, com Jacques Pierre Brissot, Étienne Clavière i l'abbé Grégoire admiraren la seua transcendència.

  Tal vegada els seus textos més famosos siguen, en primer lloc, la seua “Lettre au Peuple” (1788), un discurs patriòtic escrit un any abans de l’esclat de la revolució, on es pot comprovar que, tot i pertànyer a la classe burgesa, parlava d’ajudar a qui no té pa i convidava a la gent a desplegar la seua energia en el treball que beneficia a la nació, tot buscant tendir la mà amb el rei. Al final del text, Olympe es reivindica dient açò contra els prejudicis de la dona: "Els Estats [...] Generals no poden considerar el desplaçament del consell d’una dona que, malgrat la lleugeresa natural del seu sexe, no té menys bones visions; aquest sexe, que tant s’elogia per ser frívol, té tanmateix, en general, idees que sovint són enginyoses", i agrega que els savis de vegades ho aprofiten. Amb la seua afirmació espiritual que les dones saben pensar igual que els homes, Olympe exigeix implícitament l’establiment de relacions d’igualtat entre els dos sexes.

  En segon lloc, trobem la seua famosa “Déclaration des Droits de la Femme et de la Citoyenne” que començava amb les següents paraules: “Home, ¿ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta”. En el seu preàmbul demanava que les mares, les filles, les germanes, representants de la nació, es constituïren en assemblea nacional.  Criticava als homes que deien que les dones havien estat ignorades, oblidades, menyspreades pel simple fet de se dones i eren culpables de la corrupció dels mals de la societat. Aquestes causes van ser el vertader motiu de proclamar la declaració que haguera igualat les dones i els homes en el mateix camí que havia pres l’esdevenir de la nació francesa.

  Han passat dos cents vint-i-set anys des de la declaració d’Olympe de Gouge, la primera flama per la qual centenars de milers de dones d’arreu del món lluiten i reivindiquen hui perquè no s’apague mai.  

L'or blau

Comença a no ser una novetat que alguns historiadors pronostiquen que la pròxima guerra mundial serà la de l’aigua. Aquesta és, per a totes les espècies que convivim en el planeta blau, un bé que ens dóna vida. Sense l’aigua no hi seríem ací. Això és una obvietat.

Tanmateix, la guerra per l’aigua ja existeix des de fa dèsset anys a Cochabamba, Bolívia. I quasi ningú ho sap, perquè no és primera plana de les noticiaris de la premsa estatal ni internacional. Tan sols, quan algun periodista decideix investigar sobre un tema i surt a la llum, però ràpidament desapareix per altres successos més mediàtics. 

La polèmica del conflicte rau en la privatització: en la venta d'empreses públiques i, al mateix temps, en les noves empreses privades que podien perforar en pous que estaven en sòl públic. A més, per si això fóra poc, els ciutadans havien de fer als seus deutes amb els seus bens immobles. Sobre el paper, significava que el consorci internacional anomenat Aguas del Tunari podia cobrar per l’aigua que els veïns obtingueren dels seus pous, del riu o inclús recolliren de la pluja, i que si aquestos no pagaven estava autoritzada a desnonar-los i quedar-se amb les seus cases. Injustícia. Açò va provocar una sèrie de protestes que acabaren amb centenars de ferits i amb l’assassinat del jove Víctor Hugo Daza. Ningú sap qui va disparar la bala que el va matar.

A partir d’aquells successos de l’any 2000 la lluita dels activistes per subministrar aigua corrent a tota la regió és una cursa que no té fre, perquè no sols les privatitzacions s’intenten beure tota l’aigua, sinó també els governs, incapaços d’oferir solucions a un problema que serà cada vegada més actual.

Neymar y el neoliberalisme

  Eduardo Galeano comença un dels seus capítols de la següent manera: "La historia del fútbol es un triste viaje del placer al deber. A medida que el deporte se ha hecho industria, ha ido desterrando la belleza que nace de la alegría de jugar porque sí". (El fútbol a sol y sombra, 1995)

  L'escriptor uruguaià té tota la raó del món. El futbol, ja no és futbol, perquè fa temps que es convertí en un negoci lucratiu desesperat; el pitjor exemple per a educar en valors a la societat. Els empresaris utilitzen els clubs i els jugadors com a marionetes i creen el seu propi Circ du Solei, expulsant promeses de més fama i més diners. I els jugadors queden hipnotitzats, ja no per la pilota, sinó per un paper rectangular anomenat bitllet.

  I és que la majoria dels jugadors professionals ja no senten els colors de l'equip de la seua ciutat, sinó que senten els colors dels bitllets d'euros, de lliures, o de dòlars. Tot i que trobem casos coneguts en el futbol del segle XXI de jugadors que no han deixat el club on es formaren per "un puñado de dólares". Aquestos són els casos de Totti (AS Roma), Maldini (AC Milà), Baresi (AC Milà), Giggs (Manchester United), Puyol (FC Barcelona), Carragher (Liverpool FC), Adams (Arsenal), Guerrero (Athletic de Bilbao), Ettori (Mónaco), i hi haurà milers escampats pel món.

  Però també hi ha molts jugadors que busquen la fama a través dels diners. L'estiu és una bona època perquè els clubs de futbol amb més pressupost "consumisquen" jugadors en un mercat "lliure" i "global" com el que vivim. Ho va dir Gerard Piqué, jugador del FC Barcelona, abans que acabara la temporada: "Todos sabemos lo que se mueve en el palco del Real Madrid, ha sido así siempre". Es mou la política del negoci, del benefici, que al final és el que compta.

  Podríem dir o comparar que la tribuna presidencial d'un equip de futbol és la política que defineix el paradigma econòmic del nostre temps. En definitiva, el neoliberalisme. Noam Chomsky ho exposa clarament: "Les iniciatives neoliberals es presenten com polítiques de lliure mercat que fomenten la iniciativa privada i la llibertat del consumidor [...], i soscaven la inoperància dels governs incompetents burocràtics i parasitaris, que mai fan res bo...". Com la Reial Federació Espanyola de Futbol.

  D'actualitat també és el "cas Neymar", un jugador de futbol nascut a Mogi das Cruzes. Com molts xiquets brasilers ser futbolista era un somni, utòpic i distòpic. Des que va arribar al Barça tot han estat problemes econòmics amb el vertader preu del seu fitxatge. Neymar i el seu pare han caigut en una xarxa difícil d'eixir. És un futbolista que no m'ha causat gran simpatia mai, sobretot per l'ego que desprèn; i que desprenen tots aquells que es creuen superiors, ja siga en el baló en les peus o en el compte bancari.

  En resum, la riquesa en el futbol genera desigualtat. O si no que els ho diguen a les categories de Segona Divisió B o Tercera, o Preferent. Clubs històrics han desaparegut per a sempre perquè el neoliberalisme és l'enemic immediat per a la societat.

Les Falles, encara en el 2017

  Les Falles són folklore encara en el 2017. Això no ha canviat des que el mateix folklore fou institucionalitzat pels ajuntaments a partir de 1939. Sí, quan el franquisme es fa amb el poder per la força de les armes. Tanmateix, encara hui podem veure com les juntes centrals falleres estan presidides pels alcaldes/esses i regidors/es de festes. Quan hi haurà un veritable canvi?

  Les Falles són el "tot val" encara en el 2017. No hi ha cap tipus de civisme en el comportament d'algunes persones, que a parer meu , són "ninots" que formarien part d'un monument faller. I cap d'aquells o aquelles haurien de ser indultats. L'actitud d'algunes persones quan et passeges pel carrer en aquests dies (perquè se suposa que tu també tens drets a caminar o circular en bicicleta pel carrer i no sols qui va vestit amb uniformes aburgesats que res tenen a veure amb la pagesia valenciana del segle passat ni l'anterior ni el de més enllà), és totalment diferent de la d'un dia que no siguen Falles.

   Les Falles encara consisteixen en el 2017, segons l'argot faller valencià, en "pegar-se foc". És a dir, no a la bonzo, sinó incendiar el fetge i l'estómac. Una bacanal gens saludable per a la integritat física de la joventut, que apareix pels carrers de les ciutats i pobles com si formaren part d'un quadre de Goya en la seua col·lecció de "los desastres de la guerra". On estan els pares i mares, "responsables" de la cura de les seues criatures "innocents"?

   Les Falles són encara en el 2017, "nosaltres" -els fallers i falleres- i "vosaltres" -aquells i aquelles que pensen que els no fallers, no es mereixen viure en la ciutat on han nascut i s'han educat-. "Vés-te'n d'ací si no vols que et molestem", "Exilia't", "Si no t'agraden les Falles, no eres valencià". La ciutat és "nostra", vull dir, aleshores la ciutat és "vostra"? Quin embolic.

   El cas és que les Falles en el 2017 no han canviat. Si la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat ha tingut alguna positiva és l'augment del turisme, però això ja ho feia fa dècades. Aquesta declaració, però, hauria de servir per a donar més visibilitat a col·lectius com els artistes fallers. La declaració hauria de servir per a demostrar que tots podem conviure. La declaració de la UNESCO hauria de servir per a educar sobre els usos i abusos que es produeixen durant les Falles.

La cabina telefònica (o la cabina telefònica com a primera víctima del consumisme)

  «La cabina», de Antonio Mercero, probablement té moltes lectures. De fet, els seus creadors no han donat mai una resposta sobre la vertadera intenció del missatge que hi ha darrere d'aquest curt-metratge de l'any 1972.

  La sinopsis del film pot resumir-se així: Un ciutadà comú i corrent queda atrapat en una cabina telefònica. Al principi no li dóna importància, ho accepta com un colp de mala sort quotidià. Però, a mesura que passa el temps i no aconsegueix eixir, l'angúnia cau sobre ell. Tampoc ajuda que ningú, ni transeünts ni professionals, aconseguixen obrir la porta. La cabina es converteix minut a minut en en una trampa, un mecanisme diabòlic que no respon davant la lògica. Indestructible. Sense eixida.
De cabines telefòniques hi ha (o hi havia) de moltes formes. Jo tan sols recorde les blaves i verdes que posseïx Telefónica i les cabines roges de Londres. La culpa de la progressiva desaparició de la cabina telefònica, va ser el telèfon mòbil, un mitjà còmode i de fàcil transport (no tant en els seus inicis, com ho és ara). Sociològicament parlant, els propietaris del mòbil en els anys noranta eren agents comercials, informàtics o polítics d'alt rang.


  La cabina telefònica no es pot transportar, havies de tindre diners sempre a mà per fer ús d'ella, havies de caminar algun que altre kilòmetre per arribar fins a ella i si no funcionava estaves perdut. Aleshores, si ho penseu bé, la cabina evolucionà cap a un sistema radiotelefònic útil i eficaç, és a dir, un mòbil per cridar des d'on volgueres, enviar missatges, fer fotos, baixar aplicacions, etc...
  El mòbil, com les persones de carn i ossos, també tenen generacions. Ja van per la cinquena generació. (Segurament, demà aniran per la sisena ja, i no ens haurem adonat) I cada vegada, les distintes generacions s'acurten més. Tot depèn de les empreses de mòbils, o de les anomenades empreses «de les noves tecnologies». Tot depèn, també, de la societat, pensada i construïda per a consumir, utilitzant paraules de Z. Bauman.
  Vaig tindre el meu primer mòbil als setze anys. Un Motorola. Era l'evolució de l'evolució de la doble evolució del primer Motorola DynaTAC (1973). Ara tothom té mòbil, quan dit tothom, pense en els avis, àvies pares, mares, xiquets i xiquetes (aquests últims apenes complixen els deu anys de vida).
  Aquest aparell ha creat sers amb una identitat, que poden elegir (homo eligens) el mòbil que desitgen sense importar el preu. L'obsessió d'algunes persones per aconseguir l'última generació dels mòbils, els ha tancat en una bambolla, en un cabina sense eixida.
  José Luis Vázquez en «La cabina», no és una víctima del consumisme... O sí? Realment necessitava, o desitjava, cridar per telèfon, si en casa, segurament tindria un? Som sensibles o vulnerables a les novetats del mercat? No sé si Antonio Mercero es va avançar al seu temps i va voler predir la futura bogeria del consumisme insostenible dels telèfons mòbils o semblants, però el que està clar és que el mercat ha utilitzat l'art del marketing per a impedir que es tanquen opcions i perquè es realitzen desitjos (somnis) impossibles. Sense els individus, el mercat desapareix.

IR(RITA)CIÓ 4.0

   La mort de Rita Barberá em va sorprendre desdejunant. Tot i això, vaig poder digerir correctament el que estava menjant, perquè en el meu cor no hi havia pena. No tinc motiu per estar trist, sincerament. Cadascú podrà sentir sobre la mort una cosa diferent. A mi la mort m'afecta si és algú del meu entorn o alguna persona que admire. No m'ha passat el mateix amb Rita.

  Ella fou una dona molt controvertida. Des de la distància, perquè no sóc ciutadà del Cap i Casal, sempre em va semblar una hooligan de la política. I ho demostrava quan pujava al balcó de l'ajuntament en cada mascletà fallera. Saludava al públic, i es burlava dels seus enemics. Per tant, podem posar en dubte tot el seu llegat, enfortit gràcies a totes aquelles majories absolutes que anava collint en cada any electoral.

  Rita estava enamorada de València, vint anys donen per a molt. El PP de València estava obsessionat en col·locar la ciutat en el centre del mapa terraqüi, com una Atenes o una Roma en el seu màxim esplendor. Com a dona, però, volia deixar una petjada inesborrable, i ho va fer amb les obres faraòniques (imitant a Keops) de les Arts i les Ciències, Copa Amèrica i Fórmula 1. No existia a València cap obsessió que tots aquests esdeveniments. Ah! I les Falles. Eixa festa que tants orgasmes produeix en la societat valenciana. La pega de tot: la deixadesa de barris sencers els quals mancaven d'inversió en polítiques socials: començant per Ciutat Vella i acabant en el Cabanyal. Tot el patrimoni anava morint amb ella en el poder.

  Ara, després de la seua mort, han sortit companys de partit a defendre el seu llegat. Un d'ells ha estat Esteban González Pons, qui es considera, en un article titulat «Rita Barberá» d'una secció de ''Las Provincias'', el seu alumne i ella la seua mestra. Us invite a llegir-lo, la primera frase no deixa dubte qui és el senyor Esteban i la seua falta de rigorositat. En resum, la conclusió que puc extraure del seu article és que a Rita Barberá l'haurien de coronar Imperator Caesar Augustus. Tanmateix, jo no plore per Rita, plore pel teatre i la demagògia d'Esteban González Pons.

Els fantasmes de la guerra civil/Ghosts of Spanish Civil War

(Versió catalana)

 L'Estat Espanyol és una democràcia dèbil en quant a justícia i dignitat. Ho és perquè vuitanta anys després, un colp d'estat fracassat, esdevingut en guerra civil i conseqüències de les quals encara estan present, hi ha qui celebra una missa per homenatjar un dictador que va ordenar matar centenar de milers de persones. Ho és perquè vuitanta anys després, hi ha alguns partits que es neguen a condemnar aquell 18 de juliol de 1936 i sí condemnen colps d'estat d'altres països. Ho és perquè vuitanta ants després, hi ha gent que diu que no s'han d'obrir ferides, mentre les veus dels represaliats estan dormides en les fosses comuns esperant un soterrament digne. Ho és perquè vuitanta anys després, no hi ha cap museu en tot l'estat que dedique, en la seua totalitat, a explicar l'episodi que va dividir la societat.

 

 (English version)

Spain is a weak democracy as for justice and dignity. It is because eighty years after, a military coup which caused a civil war and his consequences still are among us, there is people who celebrate a mass for paying tribute to a dictator who ordered killing thousands of citizens and soldiers. It is because eighty years after, there are some political parties that don't condemn the 18th of July, on 1936, and condemn other military coups in other countries. It is because eighty years after, there is people that say that "we don't have to open wounds", meanwhile the dictatorship victims' voices are asleep in the common graves waiting a dignified burial. It is because eighty years after, there is none museum in Spain which explain the episode that divided the society.